Deu anys d'un èxit!

Quan aquestes línies vegen la llum, ja haurà tingut lloc a l'Ateneo de Madrid, la presentació del documental i del llibre sobre la mobilització que va tindre lloc fa deu anys i anomenada El tren de la libertad.

El primer de febrer de l'any dos mil catorze desenes de milers de persones es van donar cita a la capital de l'Estat per posar fre als deliris reaccionaris del que aleshores era ministre de justícia, Albertos Ruíz Gallardón.

Un ministre que es va prendre molt seriosament els drets de les dones. Però per a retallar-los. Sobretot el dret a una maternitat voluntària i lliure que comporta el dret a la interrupció voluntària de l'embaràs.

Aquest home, arrogant-se unes competències que no li corresponien, ens volia fer tornar a la llei de terminis de l'any huitanta-cinc. Una llei reaccionària que exercia una tutela sobre el nostre dret a decidir i que, afortunadament, va ser modificada per a millorar-la en l'any dos mil deu a l'últim govern de Rodríguez Zapatero com a president del Govern.

Només quatre anys després i amb un govern del PP, ens van voler tornar a quasi trenta anys abans pel caprici d'un home que en aparença era moderat, però que amagava un reaccionari amb idees molt conservadores, almenys pel que fa al dret a decidir de les dones respecte de la seua maternitat.

Aquell avís de regressió de drets va donar lloc a una mobilització del moviment feminista sense precedents en democràcia i orquestrada inicialment pel moviment feminista d'Astúries i que va concloure amb trens vinguts des del nord i des d'altres zones peninsulars així com molta més gent vinguda amb altres mitjans de transport per manifestar-se pels carrers de Madrid i al final, i enmig de moltíssimes mesures de seguretat, que les organitzadores entregaren el seu manifest al Congrés dels Diputats.

Aquella mobilització massiva per part de les dones per tal de protegir els drets ja aconseguits, va ser possible, també i en gran manera gràcies a una nova eina: Les xarxes socials. Aquestes van actuar com un element d'unió i de reproducció quasi immediata de totes les novetats que sanaven produint, la qual cosa va fer que els efectes de difusió de notícies i d'adhesions multiplicaren la seua eficàcia i eficiència.

A més, la mobilització va tindre un altre efecte col·lateral i inesperat, almenys per a mi: La dimissió al mes de setembre de Ruíz Gallardón de tots els seus càrrecs i l'abandó de la política activa.
La seua proposta va quedar quasi definitivament al calaix de l'oblit. Això si, part d'aquesta proposta com retallar el dret a decidir de les dones entre setze i díhuit anys així com el de la maternitat per tècniques de reproducció assistida de les dones lesbianes, bisexuals o sense parella sí que se'n van veure retallades d'arrel.

Les menors de díhuit anys van passar de poder decidir a necessitar el permís dels progenitors o tutors legals fins a l'entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2023 que modificava la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva de la interrupció voluntària de l'embaràs i que va entrar en vigor el passat dos de març de l'any passat. O dit d'altra manera que al llarg dels nou anys últims, les dones d'entre setze i díhuit anys no han tingut llibertat plena sobre els seus cossos.

Respecte als drets de reproducció assistida a les dones lesbianes, bisexuals o sense parella, els van recuperar al novembre del dos mil vint-i-u.

Recuperar la memòria d'aquella impressionant mobilització feminista de l'any dos mil catorze i l'èxit de la mateixa és de justícia i, precisament per això, ho hem celebrat a Madrid amb la presentació del documental i del llibre que recopilen tota la feina feta en aquell moment per tantes i tantes companyes.

Tot el meu reconeixement a qui va fer possible aquell èxit, mal que no fora total, però que va fer possible, de retruc, que un personatge gris i conservador contrari al dret de decidir de les dones com ho és Ruíz Gallardón abandonara definitivament la política.