Dues boles de break desaprofitades

Es podria dir, per no fer-ho molt llarg, que la irregularitat defineix prou bé el meu joc (no parle de la meua parella de joc –el pàdel es juga sempre a dobles– perquè no en tinc d’estable i cada partit tinc un company o companya diferent). Reconec que em costa guanyar punts, imposar-me als contraris... En una frase, em falta contundència, per no parlar dels errors que sovint apareixen quan més fàcil ho tinc: Dobles faltes, pilotades al cristall, ansietat per finalitzar el punt. A vegades, quan més a prop tinc la victòria, més difícil resulta aconseguir-la. Menys mal que tot açò del pàdel és una excusa per passar l’estona i que no em dóna massa maldecaps, però si ho analitze fredament no puc evitar fer paral·lelismes amb el partit de l’Alcoyano a Múrcia.

Ja sabeu que no sóc amic de la visceralitat, però el passat dissabte reconec que em vaig enfadar prou amb la derrota del Deportivo. Tractava de relativitzar-ho, de buscar explicacions amables, fins i tot excuses, però no en tenia ganes, gens ni miqueta. Les derrotes, ara que ho pense, es pareixen prou a les victòries pel seu contingut espontani. L’alegria és al cabreig com el somriure a tindre el gest tort. En definitiva, si em deixe portar per les emocions quan una victòria és produeix, per què no fer el mateix amb les decepcions doloroses per inesperades?

Supose que la educació cristiana que vaig rebre al col·legi m’impedeix acarnissar-me amb el pobre o el fill pròdig que abandona la llar familiar; dit d’una altra forma, crec que sempre estic disposat a perdonar-ho tot. Al cap i a la fi, només es tracta d’un altre bolet i tampoc és convenient fer un drama. Segur que les lliçons acaben arribant, però mentrestant continuaré pensant –espontània i irracionalment– que un partit amb dos boles de break com el del dissabte no es pot perdre de cap de les maneres.

GUILLERMO J.PÉREZ