El Almendro' que s'aixecà

A més del record, és part de la Història del poble. Una Història que Ferran Verdú, alcalde de Xixona i impulsor de la idea de la fotografia en conjunt, no volia que es perdera. Ni ell ni els tres-cents assistents, molts d'ells de fóra del municipi, però que treballaren al llarg de la seua vida a una de les empreses referència del país, han perdut l'oportunitat de caminar, per última vegada, pel que queda del que un dia va ser la seua altra casa.

El llibre de signatures disposat ho corroborà: "Els millors anys de la meua vida", deien alguns. "Gràcies per tot", uns altres, mentre posaven el seu nom i els anys que treballaren al llibre que serà enviat a l'arxiu històric local.

Antonio Bernabeu, que treballà des de 1964 fins a l'any 98, va recórrer "l'època bona, quan era la gran empresa de Xixona, i les èpoques tristes". La primera d'aquestes començà quan El Almendro va ser adquirida per Jacobs Suchard, propietat de Philip Morris. "Tot i que no ens agradà, treballar per a una multinacional feia il•lusió", assegura. Després, es van fondre Suchard i Kraft, i Delaviuda va comprar El Almendro. "Jo era director de producció, i tenia molta preocupació, molt d'estrès, perquè estava al mig, entre els caps i els treballadors, quan van fer el trasllat a Sonseca". "Era una empresa, però tots érem amics. Recorde els últims dies, quan jugàvem al baló a la fàbrica i dinàvem junts... era bo perquè significava que els objectius s'havien acomplit", afirma Bernabeu, que recorda els últims dies a Xixona: "Van despedir a moltíssima gent i quan no quedà ningú, a mi, però acabàrem pactant una indemnització amb l'empressa". "Més que pena, el que queda es desil•lusió i melancolia, però és el que és", sentència.

El castell, al fons de la imatge presa per a la Història, una metàfora de que la glòria no és eterna, i com un gran castell, les empreses també poden acabar sent només enderrocs.

Records entre les restes

Trobades de vells amics. Passejos per on un dia els camions no deixaven passar. Les portes, trencades; les finestres, sense vidre. Els que es fixaven, veien el cel a través d'aquestes, perquè tampoc queda el sostre. L'"STOP" de la entrada, antiquat, i la porta, de mala manera, tancada, sense cap vigilant. De fet, a la caseta només queden papers i una cadira tombada. Herbes que s'obrin pas per l'asfalt, ferros rovellats, taules de fusta trencades i desperdicis i brutícia. Però també bones històries, inesborrables, netes i senceres.

"Vaig treballar quinze anys", recordava Juan Antonio Jiménez. "Era una empresa molt valorada, un model a seguir pel seu sistema de mecanització, de producció... Jo era boixer, escampava mescla, era moliner... he fet de tot, i procuravem fer-ho sempre bé", assegurava. "A més, com vivia ací al costat, era dels que queia del llit i pegava a la fàbrica!", reia. Dimas Galiana, que treballà vint-i-dos anys, recorda la etapa de decadència: "Érem una gran família de 720 persones quan jo vaig entrar, i quan vaig eixir quedaven 400". Tot i això, corrobora la qualitat empresarial de la que parlava Jiménez: "Els caps eren humils, i de vegades pensàvem que eren massa durs, però quan vam eixir i començarem a treballar a altres empreses, ens adonarem de com ens tractaven de ben ací". "Els dissabtes, quan havia que carregar els camions i la gent es quedava a ajudar, debaes, l'empresa els donava un pollastre i un pot de cervesa, i això, als setanta, era un luxe!", concloïa.

Luis Porta, que començà amb vint-i-quatre anys, el 1964, fins que es tancà, posà la nota amarga: "Recorde el dia que va caure una nau sencera plena de bidons de fruita i que ens agafà a Pichi i a mi davall d'unes piles, i perquè vam ser ràpids. Van aconseguir fer una plataforma fins al riu, tiraren tots els enderrocs, i vam eixir,tres dies després de l'accident!", narra, com si d'un miracle es tractara. "Don Manuel Cerdà, el cap, va organitzar una missa i un menjar a Benidorm, que va pagar ell, per donar gràcies a que no havia passat res... això era un esperit de família", recorda. "Ho passàvem molt bé, però també treballàvem molt: jo entrava a les sis del matí, fins a les dos, em portaven el menjar i després continuava de tres a deu, i fins i tot em quedava de vegades per la nit. Guanyàvem molts diners, però hi havia molta faena!", afirmava, entre rialles.

Mentrestant, uns continuen esmorzant orxata, llimonada i coca, i altres signant el llibre. Al mig, es divisa un grup de dones veient fotografies i pensant en tot allò que ha canviat la seua vida quan treballaven i des d'aleshores. Flora López, propietària de les imatges, recordava els inicis. "Sóc del 1934, i vaig començar amb tretze anys a fer les figuretes a mà". Dolores Mira, que començà el 1951, amb setze anys, feia les caixes per enviar el torró a La Havana. "Eres una privilegiada, perquè treballaves tot l'any, entre les caixes i els pastissos", diu Flora López. "Baixàvem juntes a la fàbrica, ens ajuntàvem pel camí, i cantàvem: 'Quan anem pel matí, lo primer són ametletes / i les demés hores del dia, pastissets i figuretes'", recorda amb nostàlgia. La seua memòria pareix prodigiosa, perquè recorda tot amb pèls i senyals: "El Almendro va començar quan el pare del tio del puro!!!, don Manuel, feia viatges en burro per vendre el torró a Madrid; van créixer, i continuaren amb camions, i seguiren progressant fins ser el que han sigut. I mira ara què pena. Fan ganes de plorar", conclou. "Els caps eren molt bons: havia dies que eixíem tard, i ells sabien que teníem fam, i clar, anaven a sopar, i ens deien que no abusàrem, perquè tenien clar que quan tancaven la porta de la pastisseria... algun pastisset desapareixia!", recorda.

Maria Luisa Iborra continua amb l'amor entre pastissos: "Érem joves i teníem nóvios, i ens preguntaven que quan eixiem. 'A les huit!', i a les huit els teníem a la porta, esperant-nos. Aleshores, venia el cap i ens deia: 'No podeu eixir, que no podem carregar el camió", perquè no estava sencer. Ens aguaitàvem a la porta, i ale, 'una horeta més', i se n'anaven i tornaven a les nou. Això sí: després, per acontentar-nos, venien i ens donaven una bambeta i un cafenet a cadascuna, però havíem d'estar fins que el camió eixia, fóra dissabte o d