El fals mite de la llibertat d'expressió

En els temps actuals, la llibertat d'expressió s'ha convertit, sovint de manera perversa, en un escut darrere del qual s'amaguen tota mena d'atacs, menyspreus i agressions verbals. Cal dir-ho de manera clara i sense embuts: dir el que a un li passe pel cap, sense cap mena de filtre moral, respecte o empatia, no és exercir un dret fonamental, sinó desvirtuar-lo per complet. La llibertat d'expressió és un dels pilars més valuosos de la convivència democràtica; tanmateix, transformar-la en una llicència il·limitada per a l'insult, el menyspreu i la falta de consideració vers els altres, és una distorsió greu que amenaça, paradoxalment, la mateixa llibertat que es pretén defensar.

D'una banda, resulta imprescindible distingir entre el pensament discrepant i l'agressió verbal. Expressar una opinió contrària, criticar una postura ideològica o debatre amb vehemència sobre qualsevol qüestió d'interès general forma part viva del joc democràtic. No obstant això, quan la paraula no s'utilitza per a construir un argument o aportar una idea, sinó per a humiliar, ofendre o reduir la dignitat d'una altra persona, ens trobem davant d'un concepte completament diferent. Insultar i faltar al respecte no és exercir la llibertat de pensament; és simplement un acte d'hostilitat. La veritable expressió requereix una voluntat real de comunicar, mentre que la devaluació sistemàtica de l'altre busca precisament el contrari: tancar la via de la comunicació i causar un dany. Per tant, pretendre que l'ofensa gratuïta té una empara constitucional o ètica és confondre la llibertat amb la vulgaritat i el desemparament moral.

D'altra banda, un altre dels grans enganys del debat públic contemporani consisteix a voler imposar la pròpia opinió com si fora una veritat irrefutable i absoluta. La llibertat d'opinió naix, en la seua essència, de la humiltat d'entendre que la visió personal del món és només una entre moltes altres. Quan algú pretén que el seu punt de vista s'admeta sense discussió i ho fa mitjançant l'atac, el menyspreu o la desqualificació de qui pensa diferent, no està exercint la llibertat d'expressió; està intentant imposar un dogma. En efecte, el debat sa es basa en la pluralitat, la confrontació d'idees i l'escolta activa, mentre que l'autoritarisme verbal només busca silenciar la veu aliena. Així doncs, qui crida més fort o qui utilitza la calúmnia per a fer valer les seues idees no demostra tindre més raó, sinó una absència alarmant d'arguments i de civisme.

Per tal d'entendre realment on es troba la frontera entre l'opinió legítima i la mera ofensa, resulta extraordinàriament útil fer un exercici pràctic de reflexió empàtica. Abans de llançar tota eixa càrrega de negativitat i rancor que sovint es vomita sobre els altres, caldria parar-se a pensar per un moment: què passaria si eixes mateixes paraules, eixes mateixes calúmnies o eixos mateixos insults anaren dirigits cap a un mateix? Com ens sentiríem si eixe menyspreu fóra abocat sobre els nostres pares, els nostres fills o els nostres amics més propers? Si la sola possibilitat de viure eixa situació ens produeix malestar, indignació o dolor, si realment "ens pica", és perquè som profundament conscients que allò que es diu no és l'exercici saludable d'una opinió. És, senzillament, un intent de fer mal, de malmetre la convivència i de perjudicar el pròxim.

Cal tindre en compte que el llenguatge no és neutre ni innocu; les paraules tenen conseqüències reals i profundes en la vida de les persones. La vella idea que les paraules se les emporta el vent ha quedat completament superada en una societat on el discurs de l'odi i la desqualificació continuada poden destruir reputacions, arruïnar la salut mental i generar dinàmiques de violència social. Conseqüentment, la llibertat d'expressió no pot existir en un buit de responsabilitat. De la mateixa manera que la llibertat de moviment de qualsevol indivídu acaba on comença la integritat física de l'altre, la llibertat d'expressió troba el seu límit natural en la dignitat, l'honor i el respecte degut a cada ser humà.

Com a cloenda, mantenim que ofendre els altres no és la màxima manifestació de la llibertat, sinó la prova més evident de la seua degradació. Una societat on preval el supòsit d'un dret il·limitat a maltractar verbalment els altres s'aboca inevitablement a la crispació, al ressentiment i a la discòrdia. Per a preservar la veritable llibertat d'opinió i de debat, és indispensable recuperar l'ètica de la paraula, entenent que el respecte mutu no constitueix mai un fre o una censura a la llibertat, sinó l'única garantia possible perquè les veus de tots puguen conviure en igualtat i pau.