El fenomen de l’Alguer

De fet, qui pot resistir-se a llegir obres d’Alexandre Dumas, Jane Austen, Edgar Allan Poe, Carlos Ruiz Zafón, J.R.R. Tolkien, Mercè Rodoreda o  la pròpia Isabel-Clara Simó? Els aficionats a la lectura, no ho podran fer. Ara bé, us confessaré un secret. Si hi ha una altra matèria que m’apassiona, aquesta és la geografia. També la història, però no al mateix nivell. Així, sempre que puc, barrege les tres passions (llengua, literatura i geografia) en les meues exposicions didàctiques a l’alumnat.

I, voilà! Arriba el moment d’endinsar-nos en el fantàstic món de les Llengües Romàniques. No podria explicar-vos les cares atònites dels joves quan s’assabenten que la nostra llengua és parlada en cinc comunitats autònomes (Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i Múrcia) i quatre països (Espanya, Andorra, sud de França i a l’Alguer, una ciutat de l’illa italiana de Sardenya). També imagineu-vos la seua reacció quan s’assabenten que existeixen llengües no oficials i en perill d’extinció com l’asturlleonés, l’aragonés, el retoromànic (a Suïssa), l’aranés, el cors o el sard. O que, a l’est d’Europa, el romanés també forma part de la mateixa família romànica tot i estar envoltat d’estats les llengües de les quals tenen un origen d’allò més dispar, com el búlgar, l’hongarés, l’eslovac o el serbi. O que, fins i tot, existia una llengua, el dàlmata, parlada a Dalmàcia, territori croat del mar Adriàtic, que s’ha esfumat per sempre.

Un dels aspectes que més impacta a l’alumnat és la declaració d’oficialitat d’algunes llengües minoritàries i d’altres no, depenent de les consideracions estatals que els seus respectius països els atorguen. Ambdues, les oficials i les no oficials, han de lluitar per la seua supervivència dia rere dia, però el fet de posseir un suport administratiu esdevé un bàlsam en aquest combat titànic. Sense dubte, les llengües estatals com l’espanyol, el francès o l’italià actuen com a amenaces constants sobre les minoritàries que, alhora, esdevenen minoritzades, provocant fenòmens com la diglòssia bilingüe, eixa situació en què els membres d’una societat coneixen dues llengües i les especialitzen en diferents nivells, una de prestigi (sovint utilitzada en l’aprenentatge i en la pràctica totalitat del context sociocultural) i una altra només apresa per tradició familiar i utilitzada en situacions col·loquials.

Amb tot, dins aquesta pugna asfixiant de subsistència, de tant en tant ens sorprenen notícies com una que he pogut llegir els darrers dies. Situem-nos. Anteriorment, he esmentat que a l’Alguer, una bufona ciutat de 44.000 habitants a l’illa de Sardenya, també parlen com nosaltres. Més bé són recialles que resisteixen estoicament la contesa que l’italià i el sard els depara. Doncs bé, sembla que una reacció veïnal d’envergadura estiga provocant un esforç per institucionalitzar-la, ja que moltes famílies reclamen que caldria incloure-la en activitats curriculars i extraescolars a l’escola on, fins el moment, no estava normalitzada. Aquest requeriment de la societat algueresa provocarà un avanç respecte a les traves burocràtiques per matricular alumnat en la nostra llengua. Quina bona nova!

I ara, cal plantejar-se la següent qüestió: què ha provocat aquesta insurrecció social envers la llengua pròpia dels algueresos? Per què precisament ara demanen que es vitalitze una llengua pràcticament perduda, encara que tot el món a l’Alguer la podria parlar i entendre? Què ha empentat la població a actuar d’aquesta manera? Cadascú que traga les seues pròpies conclusions, però, sense dubte, les arrels són les arrels. I ara, la pregunta clau: aquesta iniciativa seria transportable a les nostres comarques? Us imagineu un augment exagerat de valencianes i valencians, manifestacions ací i allà, que reclamen la inclusió del valencià a tot arreu? Per contrast, una altra notícia desoladora: els valencians estudiem i llegim més en la nostra llengua, però cada volta la utilitzem menys.