El Laberint

  Doncs bé, enmig de la litúrgia del cafenet a l’esplai entre classes, el vaig obrir. Em va cridar l’atenció un dels llibres de lectura que l’editorial m’oferia. Es tractava  d’El laberint del faune, l’edició del qual és una autèntica meravella. Recordava perfectament la pel·lícula estrenada el 2006 i interpretada magistralment per Maribel Verdú, Sergi López, Ariadna Gil i una joveníssima Ivana Baquero. És d’aquells films que no pots oblidar, sobretot perquè era “diferent”. De rerefons, la maquinària sagnant franquista de la postguerra, els maquis i un món imaginari i fabulós on la jove Ofèlia era l’autèntica protagonista. A més, si, a l’etiqueta de direcció, hi remarcava Guillermo del Toro, això era sinònim d’una feina exquisida.

Us comentava aquest fet perquè aquest llibre el considerava una rara avis, ja que mil vegades hem escoltat (i vist) que han estrenat una pel·lícula basada en un llibre, però oi que a l’inrevés gairebé mai passa? La pròpia escriptora germànica Cornelia Funke ho explica a l’epíleg, ja que la tasca de passar a lletres una pel·lícula com aquella requeria, en primer lloc de l’ajuda del director; tot seguit, una minuciosa tasca d’observació de totes les escenes; i, per últim, una tria de paraules concises que no divergisquen molt de la trama cinematogràfica. És per això que, sense dubtar-ho, fa dues setmanes el vaig triar de la pila de llibres que tenia pendents de llegir i em vaig atrevir a submergir-me en eixe món meravellós una altra vegada.

Casualitat o no, vaig acabar la lectura el diumenge 23 de juliol, dia de les megafamoses eleccions generals. I, evidentment, els paral·lelismes a la realitat d’eixe dia em brollaven a la ment, així com també feia la protagonista de la història, la petita Ofèlia. I el cervell s’entestava en oferir-me que el terrible capitán Vidal encarnava la crueltat més despietada, carca, patriòtica i violenta de la ultradreta. No escatimava a l’hora d’assassinar, atemorir, ni violar, i l’únic interès que tenia era fregir a trets aquells que no pensaven com ell. Només li interessava perpetuar la seua espècie amb un fill i, amb aquest fi, si calia que morira la seua dona, tant li feia. És clar, per a ell, és el sexe dèbil, fet que el porta a la derrota absoluta (no pretenc fer espòiler).

D’altra banda, l’altre gran protagonista és el faune. Simbolitza el món de la fantasia del subsòl i ha de moure’s en un terreny complicat, acontentant i pactant amb els diversos personatges que allí es congreguen. La seua funció principal és la recerca de la reina Moana (Ofèlia), perduda molts segles abans, per tal d’arrossegar-la altra volta cap al seu món meravellós, al qual pertany. Allí viuria en un món pacífic, despreocupat i exempt de violència, en el qual els seus habitants actuen i parlen en la llengua que els han vist créixer. Us recorda algun bàndol polític?

El tercer vèrtex del triangle és la jove Ofèlia que es mou entre la ferocitat i brutalitat que presencia diàriament i la fastuositat que els éssers imaginaris (no sempre benevolents) li proporcionen. Ofèlia som els electors que vam acudir en massa a les urnes (o a les bústies) el passat diumenge. Enmig, un laberint colossal, el qual serà el protagonista del decisiu desenllaç que prendran les nostres respectives històries, la d’Ofèlia i la de nosaltres.

I, entretant, proves, perills, eixides de tons, actes bàrbars, exilis, estratègies, fam, misèria... Dues conclusions: Una: tot el que hem avançat després de quasi un segle de lluitar pels nostres drets i llibertats pot rebotar-nos als nostres ulls en breu;  dos: tot el que ens espera és un llarg camí dins d’aquest laberint que, alhora, també ens pot abocar a un altre període fantasiós i imaginatiu que ens permeta somniar. Esperem que tots els éssers de la fabulació es posen d’acord i no barren el pas d’Ofèlia a la fantasia, a la llibertat.