La jornada ha estat redona per al Deportivo, que va guanyar a la Ciutat Esportiva Dani Jarque de l’Espanyol de Barcelona per 1 gol a 2. Els alcoianistes van poder veure la victòria pel canal de YouTube perico i, a banda del triomf, van sentir orgull en escoltar la narració d’un periodista esportiu, de nom Dani Balaguer, que als cinc minuts de partit va sorprendre els telespectadors en dir: «Soc el net de Cata».
Ho entendran de seguida, això de ser el net de Cata. Però abans, els contaré una qüestió periodística que patim els professionals de la comunicació esportiva i que té a veure amb l’ètica, i que s’enfronta directament amb els sentiments.
Com pots retransmetre un partit del teu equip sense cridar quan marca el teu davanter? I com afrontes els minuts finals en antena quan el teu equip acaba de descendir de categoria? Doncs és una tortura que a molts ens ha tocat patir. La primera situació la vaig viure, per exemple, quan Juanan li va marcar el segon gol al Madrid en Copa. Jo soc d’Alcoi i de l’Alcoyano, però els oients d’À Punt són molts del Madrid. La imparcialitat! El segon cas, al camp de la Nucia, quan l’Atzeneta ens va marcar i l’Alcoyano no va poder ascendir directament a Segona B (i després a Primera Federació). En els dos casos, has d’engolir-te les emocions i ser objectiu, conseqüent i respectuós amb qui t’escolta, que pot ser de l’altre equip, del que t’ha guanyat.
Dissabte vam assistir a un exercici d’imparcialitat periodística digne dels grans mestres. Ja ens va estranyar que tant en la retolació de la retransmissió com en la nomenclatura del periodista es parlara d’Alcoyano i no d’Alcoià. I és que només els alcoians, defensors de la llengua valenciana i de la cultura de la terra, sabem que Alcoyano (en castellà) és l’únic nom oficial del nostre equip. I així ho diem i ho escrivim. Tradicionalment, a Catalunya ens tradueixen a Alcoià, fent un ús totalment normal de la llengua. Doncs aquell xicot parlava de l’Alcoyano i no de l’Alcoià.
Com a amant de la sociolingüística, vaig percebre trets del català occidental en la seua parla. Però, clar, podria ser perfectament de Lleida o de Reus (ja sabeu que parlem quasi igual perquè ens van repoblar fa uns segles). Però la sorpresa majúscula va arribar quan Daniel Balaguer Llopis va eixir sobtadament de l’armari de l’alcoiania i, emprant la comparació amb Rubén Català —el net de Nasio—, va reconéixer als quatre vents que ell és el net de Cata. Del gran Cata, del gran jugador del Deportivo de Primera Divisió dels anys quaranta i cinquanta del segle passat.
Dani va cantar discretament el primer gol d’Izan i, després de proclamar la seua devoció per l’Espanyol, va reconéixer que el seu segon equip és el Deportivo. I que la seua família és dels Miqueros. Lorena Zamorano, regidora de Turisme d’Alcoi, li haurà de pagar un sopar al Círcul després d’escoltar la magnífica descripció que de les Festes de Moros i Cristians, i sobretot de la Cavalcada de Reis, va fer en directe per a més de 8.000 persones que seguíem el partit.
Gràcies, Dani, per la teua narració documentada, tranquil·la i periodística. I gràcies per eixir de l’armari en directe pel que fa a la teua alcoiania i regalar-nos eixa dosi de narcisisme que tant ens agrada als alcoianets, repartits pel món sencer. I gràcies per no sér massa dur amb l'àrbitre, un autèntic amic alcoianista dissabte.
I, damunt, vam guanyar… Posa’t un pin de l’Espanyol i així et reconeixerem pel carrer Sant Nicolau.