El pas del temps

Walter Pandiani, 36 anys i història viva del futbol modern. A vegades és més conegut pel seu vehicle -un camió, ni més ni menys!- però si som justos hem de reconèixer que el davanter uruguaià ha sigut un dels rematadors més notables que ha passat pel futbol espanyol. Malauradament per ell, hem de parlar de forma pretèrita, ja que no crec que la veterania siga la solució per ajudar un club com l'Atlético Baleares dissenyat per muntar de categoria.

Però si deixem de banda qüestions alienes al nostre Deportivo, la presència al terreny de joc de Pandiani em va fer retornar al passat, eixe món estrany i lluny de l'abast de tots, i vaig recordar el meu primer partit a El Collao, un Alcoyano - Sant Andreu. No vaig prestar massa atenció, però encara puc veure en la meua ment, clar com l'aigua, el moment en el que mon pare em senyalava un jugador calb i ja entrat en anys. M'explicava que es tractava de Calderé, un futbolista que fins i tot jugà en el Barça.

Com no podia ser d'altra manera, jo no tenia ni idea de qui va ser aquest Calderé, i no crec que els xavals que ara han colonitzat les graderies -ja era hora!- conegueren moltes més coses de Pandiani. Aquesta distància generacional et fa pensar sobre l'inevitable pas del temps, però per altra banda és la prova de que, d'alguna forma, estem en el camí d'assegurar-nos la continuïtat del sentiment alcoianista. Quan arribe el futur potser nosaltres no hi estarem, però ara n'estic segur: l'Alcoyano continuarà viu. Torne a insistir: la directiva està cuidant la pedrera de nous seguidors i els resultats d'aquesta estratègia ja es poden veure.

Voldria acabar aquest article, hui convertit en una mena de reflexió sobre el temps, amb una breu referència personal: el dissabte passat vaig anar per primera vegada als carnestoltes d'Alacant. La disfressa era d'ovella. Després d'un esgotador però curiós botelló, vaig agafar l'autobús de tornada a les set del matí. Amb menys de dos hores de descans al llit vaig enfilar el camí cap al camp i allí em trobava, donant-li una nova accepció a la paraula destemprat i lluitant per no adormir-me. Sempre recordaré el partit del diumenge com el vertader punt i final d'unes hores massa llargues però interessants que van tindre el seu clímax amb el gol de Cases.

Una ovella em digué fa poc que m'havien de passar tantes, tantes coses... Jo no sé què serà de mi, només sé que si en aquesta travessia temporal imparable continue lligat a l'Alcoyano, tot anirà (encara) millor.