El Patín Alcodiam NO juga a hoquei, és poesia

Crònica d’un desconegut que es va quedar gelat però emocionat

He de començar este article amb una confessió sincera: soc un complet desconegut en el món de l'hoquei sobre patins. Fins fa quatre dies, per a mi, un stick era un pal de fusta i la "bola" era simplement eixe objecte que anava d'un costat a l'altre de la pista a una velocitat que l'ull humà a penes pot processar. Però este passat cap de setmana, per coses del destí, vaig acabar assegut en les grades del Pavelló Miguel Sarasa d'Alcoi per a veure el partit entre el Patín Alcodiam Salesiano i el Reus Deportiu. I mare meua, quina experiència! 

Un fred que talla la respiració. Abans d'entrar en matèria esportiva, permeteu-me un apunt logístic per a qualsevol que vulga seguir els meus passos: al pavelló del poliesportiu d’Alcoi fa un fred que talla la respiració. No és broma. Mentre els jugadors suaven la "gota gorda" en la pista, en la grada estàvem a punt de convertir-nos en estalactites humanes. Crec que si haguera portat un pingüí de mascota, s'hauria sentit com a casa. Si teniu pensat anar al pròxim partit, porteu-vos una bona jaqueta, una manta i, si fa falta, un termo amb café calent, perquè la gelor alcoiana no perdona.

Però anem al que realment importa: una victòria de gegants 5 a 3. L'Alcodiam rebia el Reus, un dels històrics de la OK Lliga, un d’eixos equips que imposen respecte només amb el nom. Jo esperava un partit competit, però el que vaig presenciar va ser una lliçó magistral d’esport de primer nivell. El resultat final, un 5-3 a favor dels nostres, no és només una xifra en el marcador. És el reflex d'un partit vibrant, d'eixos que et fan alçar-te del seient (no sols per a entrar en calor)

L'Alcodiam no va guanyar per sort; va guanyar per insistència, per estratègia i per una fe cega en les seues possibilitats. L’entrega com a bandera. El que més em va impactar, des de la meua òptica de "profà" en la matèria, va ser l’entrega i el sacrifici. Vaig veure jugadors llançar-se a per cada bola com si fora l'última de les seues vides. Vaig veure bloquejos que feien mal només de mirar-los i una velocitat de reacció que em va deixar bocabadat. Hi ha una frase que em ve al cap després de veure'ls jugar: el Patín Alcodiam Salesiano no juga a l’hoquei, és pura poesia sobre patins. Hi ha una elegància intrínseca en la forma en què llisquen, una harmonia en les passades i una èpica en cada contraatac que converteix este esport en una expressió artística. És poesia guerrera, d'eixa que s'escriu amb suor i esforç sobre el parquet.

He passat de no saber res d'hoquei a voler saber-ho tot. L'Alcodiam ha aconseguit que un ignorant de la matèria vulga tornar el pròxim dissabte (això sí, amb doble capa de roba tèrmica). Si encara no heu anat mai a veure’ls, feu-vos un favor i aneu-hi. Perquè més enllà dels punts en la classificació, el que transmet este equip és identitat, orgull i una passió que escalfa fins i tot el pavelló més gelat del món. Gràcies, Alcodiam, per ensenyar-me que la poesia també es pot escriure amb patins.