"Que els nanos desregulats porten molt més sovint els pares a la tenda a comprar, perquè així es calmen i es tranquil·litzen."
Francisco Villar Cabeza és psicòleg clínic en l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i ha estat a Alcoi amb motiu del 10 Aniversari del programa Entender al Bebé.
Francisco Villar Cabeza, psicòleg clínic en l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, va participar el passat 15 de maig al 10 Aniversari del Programa Entender al Bebé promogut per l'Ajuntament d'Alcoi. Villar va contribuir amb una xarrada dirigida a famílies en la que va fer diverses reflexions i un repás a l'evidència científica respecte a les pantalles en la infancia.
Pregunta. Què fas a Alcoi?
Resposta. Vinc a compartir amb les famílies, a xerrar i a fer una reflexió sobre això tan important que tenim avui, el repte del nostre dia a dia en relació amb la nostra canalla: La relació de les pantalles . La idea és fer una reflexió conjunta per tal de prendre les millors decisions.
P. Quina és l'evidència científica que n'hi ha actualment sobre l'ús de les pantalles?
R. Ha canviat recentment, però sí les darreres recomanacions són que fins als 6 anys 0 pantalles. Ni un minut, ni dos, ni tres, res, 0. Dels 6 als 12, la recomanació de pediatria és que no superin una hora, però no és una recomanació pediàtrica en el sentit de dir que no és una recomanació de salut. No és que tu has de posar al teu fill una hora de pantalla perquè és saludable per ell. És justament al revés. El que sí ha de fer el xiquet o xiqueta d’entre 6 i 12 anys és una hora d’esport moderat al día. Això és saludable i ajuda al rendiment. Llavors, en relació a la recomanació de pediatria, no passis d'una hora perquè a partir d'aquí ja són evidents els efectes nocius. Si et pots estalviar això, no li posis cap i millor.
P. Què passa amb les pantalles a l’escola?
R. Això també és un matis molt important, has de demanar a l'escola quant temps han estat utilitzant pantalles i restar aquest temps. Llavors, si a la teva escola dius mira, hem estat mitja hora avui donant la pantalla, doncs al teu fill li queden 30 minuts per casa.
P. Quins són els riscos?
R. Mira, de tots. Hi ha dos vies de riscos. Una que és molt clara, que són tots els efectes nocius dels continguts amb els quals s'adrecen, però l'altra, que sobretot a la primera infantesa, és el que també fa massa impacte, que és tota la pèrdua d'oportunitats de les coses que deixen de fer per estar davant la pantalla.
Per exemple, el principal motor d’aprenentatge a la infantesa és el joc. Llavors, els xiquets i xiquetes ara estan tenint moltes dificultats perquè no juguen. Perquè tenen una cosa que, teòricament, és bona, que és que estan entretinguts. Però, clar, per primera vegada a la vida, l'entreteniment, com que no se'l proporcionen ells mateixos, llavors no està vinculat amb el seu procés maduratiu.
P. No juguen perquè estan entretinguts...
R. Exacte i a més, com que estan entretinguts, no es mouen. Com que estan entretinguts, no inventen, projecten, enreden, trepen… Però a més les recomanacions també venen per tema oftalmològic, també obesitat. Qualsevol cosa que faci fixar la mirada d'un nen amb aquestes edats, amb un punt fixe, afecta la seva capacitat visual.
P. El dibuixos també tenen un ritme accelerat i centellejos de llums, açò també afecta a la capacitat visual o al cervell?
R. El que tenen els moviments molt ràpids és que la velocitat amb què passen els pictogrames està per sobre de la seva capacitat, però això ja està dissenyat així, perquè, com que va tan ràpid, es queden molt enganxats. Aquest és el tema, que es queden enganxats.
Però tu, quan estàs llegint el conte, et quedes sorprès amb la poca velocitat que té això. Perquè, si vols passar ràpid la pàgina, i ell o ella no han acabat. Quan ells estan interessats i poden integrar-ho, necessiten d’un temps lent.
Els dissenyadors dels propis dibuixos d'animals infantils ja saben que això està per sobre de la velocitat que ells poden gestionar. Però d'alguna manera, el client també és l'adult. Però la realitat és que va en contra del procés maduratiu del teu fill. És molt millor que no estigui fent això.
P. En definitiva, parles de que perden l’oportunitat de fer altres coses
R. Sí, i després ja comença tot el que coneixem, tota la part nociva de tots els continguts. Però no parle només de la pornografia. A partir dels vuit anys, la pornografia accedeix a ells. Ara ja estaven dient que fins i tot als sis anys. És així quan el món adult s’apropa a ells i elles. Quan el pare li posa una pantalla davant s’obre una finestra, no del nen al món, sinó del món al nen.
P. Però també hi ha altres riscos...
R. Clar, la pornografia per exemple, o tota la indústria de la bellesa. És que és una forma de negoci. Llavors, la indústria de la joventut està movent una quantitat de diners impressionant, no s'atura. No es queden amb els adults, ara ja s’adrecen directament a les nenes. Tenim nenes de 9 anys demanant cremes. Dermatòlegs, endocrinòlegs, psicòlegs, tothom que s'estira els cabells, perquè això no està aprovat per ells.
La dona porta patint pressió estètica tota l’historia de la humanitat però el d’ara és una barbaritat. Els nivells de pressió estètica que hi ha son brutals. Dades de Barcelona es diuen que en 10 anys han pujat de més del 50% al 75% les noies que no estan conformes amb la seva imatge corporal. I en progressió.
Llavors, tot aquest tipus de contingut fa efecte: Discursos d'odi, maltractament, ciberassetjament, etc. Estos son els visibles, però insistisc, hi ha altres com és la pèrdua d'oportunitats de fer vida, de gaudir de la vida.
P. D'observar, d'aprendre de l'observació...
R. Més que observar-la, de viure-la. Perquè llavors es limiten a estar mirant. La vida la tens que viure. Aquestes preguntes tan incòmodes de l'adolescència, de si soc normal, no soc normal, puc ser amat, no, potser... si m'agrada com soc... això suposa un repte que he d’enfrontar per veure qui soc, sentir-me incòmode, fer una reflexió. Si això, en comptes de fer-ho, estàs set hores veient gatets, fins que es faci fosc, els gatets, en principi, no són nocius, però t'estan impedint, amb aquesta distracció, fer processos naturals de transitar la crisi de l'adolescència de la qual tu surtis amb una identitat feta.
P. Després dels 6 anys, quines son les recomanacions?
R. Fins als 6 anys, ninguna pantalla. Dels 6 als 12, màxim 1 hora al dia, i dels 12 als 16, màxim 2 hores al dia. I cap mòbil o tipus smartphone fins més enllà dels 17.
P. La realitat és que les pantalles ho inunden tot. Fins a quin punt les recomanacions són compatibles amb la vida diària que portem les famílies?
R. Sí, són totalment compatibles, perquè pensa que les famílies això no ho han incorporat perquè van voler. Les noies de 9 anys no estan demanant cremes a l’atzar perquè s’han aixecat avui i s’han preocupat, amb 9 anys, per la seva imatge corporal, i de sobte han dit: “Ah, m’ha sortit de dins un desig de mantenir-me jove”.
Llavors, què ha passat? Que porten 30 anys posant-nos un escenari en què ens han fet creure que això serà bo per a ells, que això serà el seu món, el seu futur.
Fixa’t les coses tan estranyes que diuen: que no pot fer un desadaptat, perquè si el nano no està incorporat al món digital, llavors quan sigui gran serà un desadaptat.
I tu dius: a veure, un moment, desenvolupa aquesta idea. Perquè tothom que va generar aquest món digital es va generar en un ambient analògic. Llavors, va tenir eines analògiques per poder després desenvolupar les seves eines digitals.
Tots els programes que estan utilitzant avui la nostra canalla d’11, 12 o 13 anys, d’aquí a 10 anys seran obsolets. I llavors, la tecnologia ha vingut —i això ho sabem tots— per facilitar-nos la vida.
En quin moment, si jo adquireixo habilitats per afrontar la meva vida quotidiana, quan em donin recursos que m’ajuden, estaré desadaptat? És una contradicció en si mateixa.
És a dir, si jo aprenc a conduir amb un cotxe manual, doncs el pas d’aquestes habilitats a un automàtic, en control de la conducció, és facilíssim.
Si tu veus que un nen no sap descriure imatges, dona-li recursos lingüístics no tecnològics. Per què? Perquè, a més, si el nen té capacitat de comprensió lectora i té recursos lingüístics, no només sabrà descriure la imatge: sabrà entendre la seva vida.
Sabrà entendre on és, qui és, per què li passen les coses que li passen. Tindrà referències vitals per poder explicar-se la seva vida, perquè la nostra vida la vivim narrada.
Tot el que sigui perdre oportunitats als nanos de fer les coses naturals que han de fer és una pèrdua d’adquisició d’habilitats.
P. I això, al final, afectarà també la humanitat en el seu conjunt, entenc.
R. Bé, pensa també que quan ens diuen que aquest és el món que vindrà i que és una miqueta el que necessiten, en realitat és el que necessiten ells. Perquè jo ara mateix no entro en crítiques polítiques, només em preocupa la infantesa. Però el que sí que és cert, i això no ho podem negar, és que estem en una societat de consum. Llavors, si tu el que necessites són ciutadans amb poques habilitats, poc reflexius i amb moltes dificultats de gestió emocional...les persones han d’omplir aquest buit amb aquestes compres.
I què sabem a nivell de la canalla? Que els nanos desregulats porten molt més sovint els pares a la tenda a comprar, perquè així es calmen i es tranquil·litzen.
Llavors, la millor ciutadania que podem tenir per a un món de consum és això: nanos amb problemes de regulació emocional i que després aconsegueixin ser adults amb aquests mateixos problemes.
P. Totes aquestes recomanacions que tu m’estàs dient, que venen d’ara i que la ciutadania no està no està seguint, ells sí.
R. Ells sí. Ells han mirat què recomana la pediatria i s’ho apliquen. I el que passa és que, clar, per una banda protegeixen els seus i, per l’altra, promouen que nosaltres seguim fent això, tot i els consells de pediatria, tot i els canvis que s’estan fent a nivell escolar, tot i la reflexió conjunta de la ciutadania.
Llavors, això de protegir només els teus i exposar els altres, per tant donar millor vida als teus, és una psicopatia que no entra al meu cap. Hem de protegir l’infantesa.