El sainet 'La Tempesta' deixa xicotet el Teatre Calderón

Cal agrair el gir que ofereixen Òscar Martínez al text i Marisa Albero a la direcció, deixant de costat les escenes típiques en un pis de Sant Nicolau, amb un sofà, una taula i personatges de l’estil “Mariu” i “Jordiet” que es barallen plens de micromasclismes, amb la complicitat del secundari, la visita d’un estranger i un Primer Tro. Per sort, el sainet no acaba amb una “formaeta” amb tots els actors i actrius. Potser d’ací a uns anys el tirarem a faltar —aquest model de sainet—, però ara, doncs no.

Aquest esquema ha estat reemplaçat en aquesta ocasió per un escenari sorprenent i un relat per al qual cal tindre, per a entendre'l, com a mínim, un notable en el trivial alcoià. Perquè es fa referència a Lionel Grau, Pelletes, Mireia Estepa, Camilo Sesto, etc. I, clar, resulta tan difícil per a un adolescent entendre els personatges com gratificant per als “madurets” identificar figures com l’empresari que “ho pagava tot” (Lionel Grau), l'alcalde del Petroli, Pelletes (divertidíssimament arrossegat per l’escenari del seu cadàver), l’escriptor genial de sainets Armando Santacreu, la versió femenina de Camilo Sesto interpretant moments de la trama amb fragments de les seues cançons, i Amando Blanquer, referent de la composició musical festera. Tots plegats, acompanyats per la Tzaretsa Isabel Balaguer i per Estanis Casabuena, aquest últim, eixe 1% d’homes a l’escenari que evoca l’Igor de la imprescindible pel·lícula El jovencito Frankenstein.

A banda d’Estanis, formen part del repartiment Isabel Balaguer, Amparo Casabuena, Susa Abad, Susana Soldevilla, Lucía Sesarino i Mar Montava. Totes dones, genials i molt preparades.

El guió no té desperdici, i Òscar, amb fina ironia, reprodueix al castell de la Tzaretsa exactament el que pot passar en qualsevol filà o reunió de veïns. És impossible aclarir-se i aprovar cap esmena o proposta, per lògica que semble. La Tzaretsa, Isabel Balaguer, seriosa i fins i tot intimidatòria, propietària del castell del Salt on es reuneix la noblesa matriarcal alcoiana, vol constituir oficialment l’Associació de Sant Jordi. El seu objectiu és que la societat “del puntet alcoià” l’admeta com una més. Però no és fàcil, perquè en principi cap de les dones assistents vol ser presidenta, però en realitat sí. La Tzaretsa, que conta la truculenta història de la seua família d’origen soviètic, fulmina una a una les candidates a la presidència… fins i tot a ella mateixa després d’ennuegar-se amb un típic “montadito” de Rússia.

Poder femení?

Paradoxes del sainet i, per descomptat, de la realitat: eixa ironia fina d’Òscar ens condueix a un desenllaç que reflecteix el difícil accés de les dones als llocs de poder en la societat, la política o les filaes… i és que eixe 1% d’homes que hi havia al repartiment es queda amb la presidència de l’Associació de Sant Jordi en morir la resta.

Isabel Balaguer està genial, molt encertada en el paper de la Tzaretsa, que ha cosit un pla diabòlic amb el seu majordom, el geperut Fígor, per fer-se amb l’Associació. Es fica tant en el paper que, acabada la funció, l’eixida del teatre, saludava un a un, amb la mateixa rigidesa i accent soviètic, els encantats assistents.

Un sainet ple de detalls, com el recurs que s’inventa Òscar per a bromejar amb la rivalitat sana (o no) amb Cocentaina. I és que Pelletes, que resulta que viu a Gormaig (que és Cocentaina, tot i que pese als del puntet alcoià), és en realitat una espia “socarrada” que passa informació sobre la festa alcoiana a l’alcaldessa de la localitat veïna. I aquesta alcaldessa, Mireia Estepa, participa amb la seua veu en el sainet i amb la seua presència al pati de butaques.

Molt bé tots, també els dissenyadors de l’escenari tenebrós del castell i la IA aplicada. Tota ferramenta és bona.

“Sigan así”.