El senyor castellà

En realitat, si bussegem per les estadístiques i augmentem el zoom, podem comprovar que a la nostra ciutat viu més gent nascuda a Espejo (Còrdova) que, per exemple, a Alacant.

Als protagonistes d’aquesta onada migratòria encara se’ls coneix a la ciutat amb el malnom de castellans. Supose que es degué al fet de que només parlaven la llengua castellana, i els alcoians, orgullosos del seu parlar, van diferenciar-los ràpidament.

Però per què parle d’açò, quan deuria estar maleint sobre les errades cara a porteria? L’explicació la trobe en el senyor castellà, el pseudònim on s’amaga el meu veí de grada, l’home del costat, vaja. Tenia ganes de parlar d’ell, però no donaré massa detalls perquè no vull clavar-me en un embolic, ara que els seients són personals. Realment tampoc hi ha molt a dir: és un home normal, d'orige castellà i amb la veu greu, que ve acompanyat de la seua dona, una alcoiana com Déu mana que sempre porta el cardat de perruqueria impecable.

La veritat és que, dit així, no és un personatge gens extraordinari, però gràcies a la intimitat que proporciona un camp de futbol, he pogut fer un petit estudi en blanc-i-blau: 1) No parla. Només ho va fer el primer partit de la temporada, quan em va preguntar si el número 10 nostre –Gato!– era un fitxatge nou. 2) No anima l’equip. Si per exemple marquem, es queda parat sense aplaudir. 3), Si anem perdent, de vegades s’esfuma com el vent i desapareix per la porta quan encara queden cinc minuts més el descompte. 4) Sempre està mormolant dels jugadors, en veu baixa, com si fos un mantra que repeteix partit a partit.

De totes les seues característiques, l’última es la que no puc suportar, i em sembla que no és l’únic que té eixe vici al Collao. Massa gent magnifica els errors i les carències i, al contrari, menysprea les virtuts. Afortunadament, ara tinc clar –per fi– que gent com el meu veí el castellà no és majoria. Després de partits com el del dissabte, fa goig escoltar com aplaudeix el Collao després de tot i, el que és encara el millor: com perdona els errors. Al cap i a la fi, tots sabem que sense gols no es podran complir els objectius. Amb l’actitud del darrer partit, però, tots sabem –castellans emprenyats apart– que el baló, per força, acabarà dins la xarxa contrària. Només resta tindre paciència i seguir confiant.

GUILLERMO J. PÉREZ