"Una obra d'aquesta envergadura era necessària per a la Mostra. La gran virtut de El tipo de al lado és l'esforç suggestiu dels seus protagonistes per fer-nos creure en l'existència de varis espais -la casa de Paula, la biblioteca, ..." Marta Rosella Gisbert, periodista
Una història d'amor a un cementiri. El tipo (de la tumba) de al lado, dirigida per Josep Maria Pou, amb Antonio Molero (Los Serrano) i Maribel Verdú -guardonada aquest any amb el Goya a Millor Actriu per Blancanieves- es van deixar portar el divendres al Teatre Calderón. Allò que podria haver estat un escenari trist, desolador, esdevé el leitmotiv perfecte: el lloc on descansen els morts és ara ple de verd, de vida, de ganes latents per viure.
Com una mena d'avís pels protagonistes, negatius i apàtics al principi, aquest punt de partida els porta a un romanç exprés farcit de bots emocionals, ja que acaba d'una manera molt més dramàtica de l'esperada. Un final curiós, el d'Alcoi, on el públic va identificar com a reals les llàgrimes de Maribel Verdú, ja que a aquesta ciutat es representava l'última funció de El tipo de al lado, com desvetllà l'actriu.
Una obra d'aquesta envergadura era necessària per a la Mostra. La gran virtut de El tipo de al lado és l'esforç suggestiu dels seus protagonistes per fer-nos creure en l'existència de varis espais -la casa de Paula, la biblioteca...-. Per a bé i per a mal, en escena tot és responsabilitat seua, del seu enginyós inconscient que, per sort, és tan atrevit que es deixa escoltar. L'altre punt fort de la funció de El tipo de al lado a la ciutat van ser les expectatives: una artista de la talla de Maribel Verdú que, solament tenint en compte el teatre, ha interpretat a Julieta (la de Romeo) i a Doña Inés (Don Juan Tenorio), tenia milers d'ulls exigents pendents d'ella. Amb raó.
Marta Rosella Gisbert, periodista