El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Jordi Davó i Moltó, professor associat de la Universitat d’Alacant

Jordi Davó i Moltó

El mal i la memòria

Espanya deu molt a tots els que han lluitat per dignificar el record de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. Estic segur que, en llegir …

Espanya deu molt a tots els que han lluitat per dignificar el record de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. Estic segur que, en llegir açò, algú deu haver pensat que "els rojos també van matar a molta gent". Això és tan cert com que eixes víctimes sí que van tindre reconeixement en acabar la guerra, durant tota la dictadura i també ara. Ací i a tot el món, la memòria històrica s’esforça per compensar el desequilibri entre els innocents adscrits al bàndol guanyador i els innocents que van perdre.

Necessitem revisar el passat per a entendre el present i encarar el futur, però crec que hem d’anar més enllà del segle XX. Hui és 9 de gener. Un dia com un altre, tocat, això sí, pels excessos de les festes i la pesantor o la tranquil·litat de tornar a la rutina. No va ser així en 1708. En aquella data i després de mesos d’heroica resistència, la nostra ciutat es rendia a l’exèrcit borbònic. Com en 1939, els vencedors van ser cruels i implacables: detencions, execucions, saquejos, expropiacions...

Mapa polític de l'any 1852, en què el Regne de València i la resta de territoris de la Corona d'Aragó són considerats España incorporada o asimilada.

Tot el nostre país, el Regne de València, va patir el mateix. Amb la seua victòria a Almansa el 25 d’abril de 1707, Felip d’Anjou tenia obert el pas per a ocupar les ciutats fidels a l’arxiduc Carles d’Àustria. El 29 de juny d’aquell any, el primer Borbó espanyol promulgava el Decret de Nova Planta, pel qual abolia els furs amb què ens havíem governat des dels temps de Jaume I. Com en 1939, l’ultima ratio del dictador va ser "el justo derecho de conquista". Per tot allò del XVIII, els valencians dels segle XXI continuem dient que "Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança".

El model pactista i «federal» que aconseguí Ferran el Catòlic desapareixia completament. Havia nascut l’Espanya centralista i davall del braç duia el pa amarg de la imposició lingüística, l’espoli, l’exili, la repressió. Farem bé de guardar memòria del mal d’Almansa, del mal del 9 de gener de 1708 i de tots els mals que els van seguir. I després de recordar-los alegrem-nos de ser, a pesar de les penalitats i les derrotes, un poble diferenciat, amb una llengua pròpia i amb una història que ens singularitza i, en certa forma, ens legitima per a desitjar un futur més digne i lliure.