El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Els Agulló Soriano en la memòria

Juan Agulló Soriano

Altra de les famílies que he de destacar a Cocentaina durant la Segona República i que patiren després la repressió franquista, foren els quatre germ…

Altra de les famílies que he de destacar a Cocentaina durant la Segona República i que patiren després la repressió franquista, foren els quatre germans Agulló Soriano. La família portava el sobrenom de «Nois». A més, un d’ells està a les pàgines històriques de Barcelona com veurem tot seguit. El major dels quatre fou Juan, nascut el 1906. El seguia Antonio (1908-1936); després anava Manuel, nascut el 1912. El més jove era Francisco, que va nàixer el 1919. Fou l’únic que vaig conèixer personalment des que era molt xiquet, per haver sigut tots dos músics de la Unió Musical Contestana.

Tots quatre tenen una motxilla plena de càrrecs que justifiquen la seva activitat soci-política durant la República. Especialment els tres germans majors, Juan, Antonio i Manuel, dels que podia fer-se un llibre a cada un d’ells. És per això que he de resumir el màxim per deixar una xicoteta mostra de cada un d’ells. Tot i així, a la pàgina web del Fòrum la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, trobareu documents de tots i podeu descarregar-se’ls.

Juan va ostentar càrrecs de secretari i president de sindicats i partit socialista. Al final de la guerra fou empresonat i jutjat per un tribunal militar a Alcoi el 29-5-1939 en una causa col·lectiva de huit cocentainers, la núm. 828. Li posaren una condemna de 30 anys i un dia de reclusió major «y accesorias de interdicción civil». Estigué en diferents presons: Cocentaina, Alcoi i Alacant. El poc temps que va estar pres a Alacant, hem deia la seva germana Teresa, que anava a veure’l des de Cocentaina, amb companyia d’altres persones que també anaven a visitar els familiars empresonats, per dur-los alguna cosa de menjar. El trajecte el feien amb un camió sense baranes, per la qual cosa tots s’agafaven a la roda de recanvi que hi havia darrere de la cabina del conductor. L’estiu de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Santander), per tant ja no van poder anar a veure’l ni dur-li menjar. Per agost de 1942 li fou commutada la pena de 30 anys per 20 de reclusió menor. Entre la redempció de condemna per treball i d’indults, va estar un total de prop de 5 anys a la presó. A la partida de naixement hi ha un afegitó dient que va estar condemnat a 30 anys. En el buscador «combatientes.es» apareixen sis registres amb signatures on consta el seu corriculum vite «delictiu»; inclòs la del tribunal per a la maçoneria i comunisme (TERMC). 

El germà Antonio, (1908-1936) és un cas diferent. Represaliat al període conservador de la República a Cocentaina, no trobava feina i va haver de casar-se de presa per anar-se’n -novençans- a  finals de 1935 a Barcelona. Allí es va incorporar a la mateixa activitat política i sindical. Però, la nit del 18 al 19 de Juliol de 1936, va morir a l’enfrontament que hi hagué a la plaça de la Universitat de Barcelona entre les forces polítiques republicanes i l'exercit feixista. Pareix ser que aquella lluita va fer que el feixisme no agafés el poder a la capital del Principat. Un fet pel qual els mitjans d’informació el tractaren com a heroi. El carrer on vivia a Barcelona li posaren el seu nom, com també ho feren a Cocentaina, canviant el nom de Sants de la Pedra, on vivia la seva família, pel d’Antonio Agulló. Vull destacar l'anècdota que em comptava la seva germana Teresa en l’entrevista que li vaig fer a sa casa. En finalitzar la guerra i arrancar les plaques que penjaven als carrers, la tia Júlia, sa mare, va anar a l’Ajuntament a demanar el taulell amb el nom del seu fill. Li’l van negar de males maneres. Fa pocs anys es van recuperar d’algunes d’aquelles plaques amb noms de carrer a un magatzem municipal.

 

 

Continuem amb Manuel que va nàixer el 1912. En mobilitzar la seva quinta el dugueren a Guadalajara en companyia dels altres dos germans. Per setembre de 1938 va estar nomenat sergent d’infanteria i per novembre del mateix any comissari, segons els registres de combatents al Diari Oficial del Ministeri de Defensa.  A l’acabar la guerra, Manuel va tornar a casa i es va posar a treballar. Però al cap de poc de temps, van anar per ell a casa i se’l van endur a la presó de Cocentaina. La seva germana Teresa, que aleshores tenia quinze anys, va veure pel carrer com se l’enduia emmanillat la guàrdia civil. Va estar uns quants dies a la presó local, i el portaren a Alacant, on el jutjaren i el traslladaren a Caramanchel (Madrid). No sabem encara la pena que li va caure. Al tindre d’ofici obrer de vila, va treballar fent l’ampliació de la presó de Caramanchel; però a més, també va treballar a la casa del Marquès de Villaverde, on va haver de fer unes reformes en la residència de la filla de Franco. Una altra prova de la mà d’obra barata (o debades) que va utilitzar el règim.

Manuel a la presó

 

A l’eixir en llibertat condicional, va quedar desterrat a Madrid, fins a l’any 1948, que es va casar la seva germana Teresa i li va demanar que vinguera a la cerimònia. Manuel, no tenia massa ganes de tornar a Cocentaina, però finalment va vindre a la boda i es va quedar definitivament, però vivint a Alcoi.

Finalment Francisco, el més jove dels quatre nascut el 1919 que va ser mobilitzat abans que pertocava. Encara hagueren d’anar a la guerra els nascuts un anys desprès, el 1920 (els que deien la quinta del biberó). En tornar de la guerra el dugueren a l’Àfrica a un batalló disciplinari de treballadors. Desprès va fer la mili. No estava afiliat a cap de partit ni sindicat, però és possible haver-lo enviat a un camp de treball, a més d’haver-lo apallissat una volta, per ser d’una família molt polititzada d’esquerres.

Francisco Agulló 'el Noi'

 

Hui no queda massa memòria d’aquestes històries, però cal que deixem constància perquè queden honorats encara que siga a un modest lloc. El més important de totes aquestes històries, són les dones que apareixen sempre molt discretament dissimulades. En aquest cas, Paquita Moltó, muller d’Antonio, després que aquella nit no aparèixer el marit a casa, va corre les cases de socorro i hospitals buscant-lo. Finalment el va trobar a una «morgue» on el va poder identificar entre una garbera de cadàvers; primerament per les sabates, desprès reconeixent-lo. No se si som capaços de descriur el patiment de les dones; si que se que no tinc paraules per narrar el patiment callat que sempre han tingut. A més, la germana Teresa Agulló Soriano, una adolescent que va haver de viure moments difícils junt a la seva mare Júlia. Una mare que va ser injustificablement vexada al negar-li aquell excel·lent record que podia haver tingut del seu dissortat fill Antoni.