Els capritxos de la imatge: Les Llistes del PP d’Alcoi

Mai ha estat tant divertit i intens un procés d'elecció de les persones que regiran el futur del Partit Popular d'Alcoi. Sobretot perquè aquest partit no ens tenia acostumats al debat intern. Les llistes es debatien en privat i mai no en votacions obertes. El Partit Popular també madura amb aquestes coses, qüestió que beneficia a la Societat en el seu conjunt. La mini-campanya electoral ha estat molt digna -des del punt de vista de l'observador- amb la presentació de les llistes de recolzament amb fotos incloses i amb les estratègies de captació de vot, i una campanya d'imatge que ha tingut com a colofó les fotos de família i els currículums dels triats per cada candidat.

Potser els menys actius han estat els de Rafa Miró, conscients de la seua predictible victòria i molt ben assessorats: No cal cremar-se ni entrar en guerres internes. Rafa, ben arropat, ben guardat pels seus fidels i pels càrrecs que ocupa a València, ha eixit a la palestra el just, sense massa soroll. Amb el suport dels joves per les xarxes socials i de les cartes mesurades d'Amparo Ferrando al Ciudad. Intel·ligent mesura per al qui els pronòstics auguren com a guanyador. En canvi, Carmina Nàcher ha hagut de fer-se més visible i fins i tot ha tret la pistola contra el seu contrincant, cosa que no sabem si entendran els votants del PP, als qui segurament no els agraden les lluites entre germans. Oferir a Miró un lloc a la seua dreta en la candidatura no deixa de ser un últim recurs davant la presumible derrota.

Les fotos

Si fem un anàlisi detallat de les dues fotografies de les llistes, podrem llegir -entre línies- moltes coses. Per exemple, que la de Miró està molt centrada. Se'ns presenta com la d'un equip de futbol perfectament organitzat. Florentino Pérez o Rosell és Rafa Miró i ocupa el lloc preferent, al mig, envoltat de pesos pesants com ara el seu home de confiança en la batalla alcoiana, Nacho Palmer (que seria Tito Vilanova o Mourinho) i l'esportista César Candanedo (qui és el fitxatge mediàtic). El somriure de Rafa és sincer i amable; transmet confiança i seguretat en ell mateix. D'eixa línia principal a la foto, només hi ha un però, que és el color blanc de Candanedo, que capta massa l'atenció de l'observador. Això fa que siga el jugador d'hoquei al primer al que es dirigeix la mirada abans d'acabar al somriure de Rafa.

La primera fila està molt cuidada, amb els jugadors més joves d'aquest equip i amb un històric: Santi Botella. Cada línia de la foto inclou homes forts de Rafa, com Santi o Tino. La resta dels assentats, joves (més joves); dels nous i dels que fa temps que estan.

La tercera i quarta fila representen més noves cares alternades amb altres no tant noves com ara Javier Vicedo o Tino Silvestre. Darrere dels més alts, es recorda quasi de manera anecdòtica a quin partit pertanyen: al PP, amb les dos lletres que s'intueixen. En definitiva, una fotografia ordenada, seriosa però també amb el toc desenfadat que demostra que l'enquadre no estiga totalment centrat o delimitat, que es veja part de l'escenari o els pics de dos taules.

La foto de Carmina Nácher, per contra, és molt més diferent. Ho direm així. Des del punt de vista estètic, és més caòtica, menys ordenada. Sí, és més espontània, però la improvisació no és una característica massa recomanable si parlem de política. L'orde de Miró contra el desorde de Nàcher. Carmina Nàcher no mira a la càmera, greu error. La confiança es demostra mirant als ulls. I no sabem si és que hi ha moltes càmeres fotografiant o és que no sap on mirar. El cert és que no ens mira. Sí és cert que ocupa la part central de la fotografia, però potser assentada en una cadira hauria quedat més natural. Més coses. Si la de Miró inspira 'Joventut', la de Nácher potser evoca tot el contrari. Miró i els seus ‘mutxatos' somriuen. Pot ser un somriure fals (mai se sap amb els polítics), però la dona que té Carmina a la seua dreta (des de l'òptica de l'observador) no és ni molt menys ‘l'alegria de la huerta'. Potser haguera estat millor posar als teus costats a dos joves, o a dos pesos pesants.

La 'maraña' que suposa aquesta foto es completa amb persones que tracten d'eixir en la foto i han d'estirar el coll. Amagats a la multitud, dos valors del ‘peperisme' dels últims anys. L'amable i bon contertulià Couñago i l'esportista prestidigitador Pons. Amagats, una llàstima. Dos cables negres de procedència incerta en els 'baixos' de la fotografia, aporten més caos a una foto presidida pel somriure de Rosa Garcia, que mira cap a l'esquerra, quan la líder Carmina Nácher mira a la dreta.

Eixa podria ser una lectura estètica de la imatge, que val més que mil paraules. Però se'n poden fer més. Com el currículum dels candidats. Un ben posicionat a València com al segon polític més important pel que fa a la indústria i l'economia de la Comunitat. L'altra, secretària autonòmica de cultura en l'època de Zaplana i dinamitzadora cultural en la última època. El primer amb el suport de la direcció del partit a València i amb el de Ferrando i Trini Miró, diputades nacional i regional... I Nàcher amb la llossa que suposa el Sedanisme/Peraltisme a les esquenes.

Per últim, han de saber els polítics, que l'observador ho mira tot. I que no queda massa bé que el currículum d'una de les afins a Nàcher es limite a ser de la Universitat Sènior de la UPV. Perquè al final això és el que queda, el missatge que arriba és capritxós. I, Rafa somriu i Carmina no mira a la càmera. I uns són joves llicenciats en ADE i els altres estudiants, però de la sènior.

Sort als dos i que continuen regalant-nos campanyes electorals tant interessants.

NL