El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Els ibers són uns fills de p**a

“Ibers: històries d’abelles, reines i abellots”.
  • El Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA) ha col·laborat en la documentació de l’obra.

 

  • Per tal d’amerar-se de cultura ibèrica, l’equip artístic ha visitat el poblat del Puig (Alcoi).

Crítica de l’estrena absoluta d’“Ibers: històries d’abelles, reines i abellots”, escrita per Pasqual Alapont i portada als escenaris per La Dependent en la inauguració de la Mostra de Teatre d’Alcoi.

Hi havia molta expectació per la nova estrena de La Dependent: “Ibers: històries d’abelles, reines i abellots”. Tant és així, que les entrades es van esgotar ràpidament. Era l’apocalipsi. De fet, just després del teatre, em vaig trobar a un conegut que, assegut a la barra d’un bar, em va confessar amb to depressiu: “Quan vaig arribar a taquilla, ja no en quedaven. Què tal ha estat?”. En aquell moment, vaig haver d’improvisar la primera “crítica” de l’obra. Resumida, això sí: “Home! Què vols que et diga? Ja saps que els de La Dependent són els p***s amos”.

 

El pati de butaques del Teatre Principal d’Alcoi estava de gom a gom i, sorprenentment, hi havia molta gent jove (“per què collons no guardeu el fotut mòbil, xiquets?”). Per desgràcia, vaig tenir la mala sort de seure al darrere d’un pentinat que ocupava bastants metres quadrats, per la qual cosa vaig haver-hi de col·locar el cap formant una línia lleugerament obliqua per tal de poder albirar la totalitat de l’escenari.

 

 

L’escenografia, a càrrec de Los Reyes del Mambo i Diego Sánchez, es caracteritza per una gran simplicitat: 3 butaques, 3 tauletes, 5 lletres de grans dimensions al fons (I-B-E-R-S) i una pantalla preparada per a acollir el típic power point d’universitat; quasi tan antic com els jaciments ibèrics.

 

La sinopsi és ben simple: un catedràtic, una professora universitària i una doctoranda imparteixen una conferència sobre els ibers. Pot haver-hi argument més avorrit? Sí, probablement si la conferència tracta sobre els hitites. No obstant això, el públic del teatre (que també esdevé el públic “real” de la “conferència”) gaudirà d’un “sexto sentido” gràcies al qual serà capaç d’escoltar els pensaments més íntims dels conferenciants mentre s’enrotllen amb la Bastida de les Alcusses o el Tossal de Sant Miquel.

 

 

D’aquesta manera, descobrim l’odi profund que es professen tots tres, els conflictes que han mantingut en el passat (abús de poder, relacions “afectives”, menyspreu professional) i com aquests són la causa de totes les enveges, les ànsies de revenja o les guerres que lliuren els uns contra els altres en el present.

 

L’autor del text, Pasqual Alapont (dramaturg de capçalera de la companyia; pràcticament el “funcionari” de guió de La Dependent), pareix unes línies que supuren verí i mala llet cap a la universitat espanyola (universal, més ben dit), presentant-la com un sistema jeràrquic d’origen medieval (o és més adient dir ibèric?) on el rei (catedràtic) s’hi troba en la punta de la piràmide (o la falcata) i, des d’aquest tron, es grata els ous i observa com la resta de la humanitat empenyora la seua moral, la seua ètica i els seus principis per tal de grimpar en l’escalafó i assolir poder, un poder absolut, omnipotent i impune.

 

La dramatúrgia del nostre país ha tractat poques vegades el sistema universitari des del punt de vista crític. El gran referent universal d’aquest és Tom Sharpe i la seua saga “Wilt”. Un referent al qual Alapont suma un vessant molt actual com és el moviment “Me Too” en posar sobre l’estenedor els calçotets vells i bruts del masclisme i l’assetjament sexual que exerceix el catedràtic amb total naturalitat i que han patit, en el passat (“quan no tenia les mamelles caigudes”), la professora titular i, actualment, la doctoranda. No és així, “bonica”?

 

 

El catedràtic masclista, inculte, xaró, egocentrista, carrincló, pedant, bast... (incloc tants adjectius perquè vegeu que tinc vocabulari) és interpretat per eixe monstre dels escenaris que és Pep Sellés. No necessita més que taral·larejar una cançó barroera per tal d’arrabassar una sonora riallada al públic. La naturalitat amb la qual afronta el seu paper és esbalaïdora. Ha fet que em retrobe amb els meus records universitaris, on encara perviu la imatge del sacrosant catedràtic accedint a l’aula com un vertader pontífex envoltat d’una aura divina per a, tot seguit, tocar-li el cul a una alumna i etzibar un “açò sí que és un monument i no la Torre Eiffel!”.

 

 

Pepa Miralles (la “reina”, la “gran dama”) de l’escena valenciana, no té prou en dirigir-se a si mateixa i a la resta d’intèrprets, sinó que, a més a més, ens regala una de les seues millors interpretacions dels darrers anys posant-se en la pell de l’odiosa cap del departament d’història antiga; qui, amb una hipocresia esfereïdora, critica l’abús de poder al qual la sotmet el seu col·lega mentre, al mateix temps, l’exerceix amb major virulència sobre la seua esclava (o siga, la doctoranda). És increïble com, amb un sol entrecreuament de cames, Miralles és capaç de transmetre molt més que amb qualsevol monòleg llarg i tediós.

 

La tercera en discòrdia, la doctoranda interpretada per Andrea Juan, sembla, almenys al principi, l’únic personatge positiu. La jove, com aquell que diu, acaba d’aterrar en aquest circ romà i els dos lleons veterans se li tiren al damunt sense cap pietat. La seua directora de tesi, entre moltes altres tasques que no li corresponen, li ordena ensenyar matemàtiques al seu fill (més interessat a clavar-li mà que en l’àlgebra) i, no contenta amb això, no li paga les xinxetes de l’oficina i li impedeix finalitzar amb èxit l’acte de cagar.

 

 

El personatge de Juan aguanta amb estoïcisme (o, tal vegada, amb el secret interés de fer mèrits) les insinuacions sexuals del catedràtic i el menyspreu de la comunitat universitària, qui tan sols veu en ella “una cara bonica” i prou. Té somnis, té metes, té il·lusió... Però no pot ocultar les ànsies de poder que, finalment, li faran renunciar a la vida que tant estima (incloent-hi gosset) per tal de triomfar en el violent món on s’ha capficat.

 

No ho he dit, però Andrea Juan és la gran revelació de la nit. He tractat de buscar informació sobre la seua trajectòria a la gran enciclopèdia del segle XXI (Google) i no he trobat res més enllà d’una notícia en la qual Juan es proclama guanyadora del XIV Campionat Nacional de Barista Fòrum Café. No discutisc que faça bon café, però, per l’amor de Déu, directors/productors/companyies doneu-li més papers protagonistes!