Els indignats, l’avi i els dos camins del llorer

Els indignats, l'avi i els dos camins del llorer (I)

I tot s'ha de dir, els va pegar un poc tort sense saber que per a mi, la paraula gos-flauta no és una paraula despectiva, sinó tot el contrari! i és que els joves indignats no tenen corretja... i els altres tampoc! Em digueren a la cara, és a dir en el Facebook, que m'havia quedat en la part superficial del moviment 15M i no havia sabut argumentar les crítiques iròniques festives que feia sobre el 15M. Unes crítiques en les que parlava de la joventut que prenia les places fa ja moltes llunes i de la joventut que s'exclou del sindicalisme i del partidisme per a demanar "democràticament" repartir la riquesa de Botin entre tots i també que els paguem la hipoteca o hipoteques a alguns pobrets! (ei; quan jo acabe de pagar la meua als 72 anys -ja estic a punt!-, el que sobre per a vosaltres amb patates val?).

I els vaig dir: "¡Vaya por Dios!, amb amics així al Facebook i a L'ARARAMULTIMEDIA no em fan falta enemics!". Sense haver-ho estat mai, m'havia passat de moda! No vos oblide, però no vos donaré mai tota la raó (no us en fieu de qui vos la dóna com el Papa, per exemple.), perquè la indiferència és molt mala i juntament amb la ignorància és el pitjor! (i és que en el fons és que vos estime!). És evident que no vareu entendre res, indignats alcoians, o molt poquet de la frase sobre el destí del llorer (un altre dia, quan esteu més receptius, vos aplicaré el destí de la meitat d'un ditet en el ojete de l'amo d'una burra val?). També és possible que jo no sabera explicar-me amb allò de la cicuta, però la indiferència apartidista i "antitodo" en la que vos han sotmés i educat les forces vives i els mitjans de comunicació (millorant el present) és molt pitjor que la poqueta de vara que pretenc donar-vos. No tingueu cap dubte, que al menys, en comparació a la de la vinguda del Papa de las SS, vareu estat molt, però que molt descriminats i maltractats; tot i que això sí, indignats.

Com una fresqueta brisa d'estiu arribava el 15M a les costes d'Israel (que bonic!, com els xiquets del Papa pegant-se palles a Cuatro Vientos en Madrid). Centenars de jovents indignats arribaren a les places de Tel Aviv i Jerusalem, exigint justícia social. Indubtablement, un del moments més reconfortants de la sufrida societat israeliana. Com en el nostre cas, va ser l'alçament sense precedents de la classe mitjana israeliana, cada vegada més deteriorada, i un despertar social sense precedents en aquest país (vos sona tot, no?).

Però una brisa, indignats, no és més que una brisa que ens acarona plàcidament i continua el seu camí. No aconsegueix convertir-se en tronada, d'eixes que necessita aquet país per a caviar les seues estructures de soca-rel, i no per falta d'energies, sinó degut a la falta del combustible essencial per a produir la reacció que fa falta per a remoure les estructures estatals: faltava una pancarta que proclamara obertament "Stop the Occupation!".

Els jovents jueus estaven manifestant-se com vosaltres, indignats, exigint l'accés a la vivenda i el repartiment equitatiu de les riqueses estatals. Protestant contra els banquers y els grans monopolis capitalistes que amassen fortunes a costa del poble treballador. Però per a entendre la raó de perquè aquest alçament no ha arribat lluny, s'ha de parar atenció en les que hi ha ocultes, més que a les coses que es veuen en la superfície de les seues reivindicacions: en cap moment ha sorgit d'aquelles carpes, com de les de vosaltres, una demanda argumentada i seriosa de canvi estructural en el ordre de prioritats nacionals, que impliquen replegar-se del territoris palestins ocupats i posar fi a inversions astronòmiques en assentaments i infraestructures militars per als cervells dels colons d'ultradreta. Evadint premeditadament el tema palestí (com vosaltres heu evadit els temes de fons en el vostre cas), amb la suposició de que d'eixa manera aconseguirien mobilitzar a més simpatitzants, i al desentendre's del tema central pel qual els fons estatals no arriben als legítims destinataris; van aconseguir buidar la protesta de tot contingut, convertint-la en un festival juvenil, més que un alçament social.

Estos jovents no han captat que justícia social i lluita contra l'ocupació són dos cares de la mateixa moneda. Ocupació i justícia social són dos conceptes oposats, que s'afegiran altres tantes contradiccions que caracteritzen a l'Estat israelià (i a tots els Estats), com aquella pretensió de ser un país democràtic i jueu... ...o democràtic i catòlic, com el nostre, sotmés encara a la fèrria disciplina d'una estructura piramidal com la que exerceixen el Papa i Rouco Varela des del clero, als polítics conservadors i no tant conservadors, indignats o no, d'aquest País. I tot, potenciant fins on poden, el control social mitjançant la catequesis, o instant a mantindre l'ocupació, per exemple d'Irak, Palestina o Afganistan i seguint sent democràtics al mateix temps, sense ni posar-se colorats. Israel, per dir una cosa, està atrapat en un encreuament i deu elegir entre dos alternatives: gastar el seu pressupost en els territoris ocupats, o fer un gir de 180 graus, evacuar la terra palestina i destinar eixos fons a les capes mes fràgils i vulnerables de la societat d'Israel. Dos coses no poden conviure juntes: ocupació o justícia, només estes són les alternatives... com les del llorer, indignats! Una disjuntiva que lamentablement brilla per la seua absència en les manifestacions i protestes a tot arreu.

Recordeu, progres de l'època, una agressió verbal feta per Jacques Lacan al jovents del Maig del 68 al barri llatí, quan els va acusar només de voler canviar d'amo? Potser ni havíeu nascut alguns, però... seria just dir-los el mateix als indignats de Tel Aviv? Jo m'atrevisc a pensar i tot que sí. I als orfes d'amo que van prendre la Bandeja d'ací i d'allà, els diria: "t'ho dic jo filla, entén-te nora".

Queda escrit.

Xavier Ribes i Casanova