És un mal major

Des de sempre i a quasi tots, per no dir que a tots, els conflictes bèl·lics i guerres, els cossos de les dones es converteixen de forma activa o passiva en camps de batalla.

A la nostra memòria queda encara la neteja ètnica patida a les guerres dels Balcans i que al llarg de la dècada del noranta del segle passat va assolar l'antiga Iugoslàvia i com les dones eren violades pels agressors, embarassades i obligades a parir a aquestes criatures amb la finalitat d'humiliar a les seues famílies i comunitats.

Aquella neteja ètnica no va ser la primera ni l'última, però a l'haver-se produït a l'Europa post segona guerra mundial, possiblement va ser la més colpidora per a occident. Però n'hi ha hagut moltes més. I, sobretot, en totes les guerres, insistisc que, en totes elles, els cossos de les dones són utilitzats com a camps de batalla. I no sempre ho fan els agressors tot i majoritàriament sí que és així.

Hi ha llocs al món on aquest cap de batalla s'anomena natalitat i es converteix en una forma de resistència política com passa per exemple a Palestina i a Israel que, més enllà de la guerra que mantenen entre els dos Estats tal com estem veient ara, les dones de cadascun dels Estats es veuen obligades a parir constantment per donar més població perquè formen part duna part del potent exèrcit israelià i de l'altra de la potent resistència palestina. I no m'ho he inventat jo. Ens ho van contar al viatge que vam fer per aquelles terres ja fa uns anys. Em va semblar tant terrible com horrorós. D'ací que ara hi haja tantes baixes infantils, sobretot a la franja de Gaza.

Però a més, la utilització de la violació com a arma de destrucció no sols dels cossos de les dones, també de les comunitats és, també habitual a les guerres. Un tema que sempre apareix quan esclata el conflicte, però que queda en segon o tercer pla als pocs dies perquè la testosterona en forma d'armament pren les notícies i la sort de les dones i xiquetes queda oblidada.

Recorde al conflicte de Ruanda a l'Àfrica quan a banda d'assassinar amb matxets i destrossar els cossos humans, abans violaven i destrossaven per dins les dones davant dels familiars, per a després assassinar-les.

O quan l'assassí Queipo de Llanos, també conegut com el Carnisser d'Andalusia, arengava a les tropes revoltades a violar a les dones republicanes per la ràdio amb missatges ferotges que buscaven implantar la por entre la població.

Com veiem amb només aquests exemples, no és un fet aïllat, és, senzillament un mal major que quan les coses venen mal, són les dones i xiquetes les que pitjor part s'emporten.

I ara, amb el regirat que està el món tant a la Ucraïna com a l'orient mitjà, i que, a més, va empitjorant amb les hores, no vull ni imaginar-me el calvari que deuen estar passant les dones i les xiquetes a aquelles zones. Em produeix un dolor molt, molt fondo i de l'única manera que el puc combatre un poc és d'aquesta: Fent sensible a tota la població d'una realitat que sempre apareix però que s'intenta ocultar pel mateix de sempre, buscar l'ocultació dels fets o culpar a qui es considera l'enemic, sense tindre en compte que per a les dones no hi ha bàndols, sols hi ha agressors, sense importar l'uniforme que puguen vestir en cada moment.