Dimarts 27, el Centre Cultural Mario Silvestre va acollir la pre-estrena de Las manos de Eurídice, obra dirigida i adaptada per Ximo Lloréns, i condensada amb un monòleg a càrrec de Juli Mira. Una tragicomèdia preparada per l'esguit incisiu cap a l'espectador que ja ha anunciat funcions obertes al públic els propers 7, 8, 14 i 15 de juny. Molt recomanable. Per la periodista Marta Rosella
Dimarts 27, el Centre Cultural Mario Silvestre va acollir la pre-estrena de Las manos de Eurídice, obra dirigida i adaptada per Ximo Lloréns, i condensada amb un monòleg a càrrec de Juli Mira. Una tragicomèdia preparada per l'esguit incisiu cap a l'espectador que ja ha anunciat funcions obertes al públic els propers 7, 8, 14 i 15 de juny. Molt recomanable.
Per la periodista Marta Rosella
Al voltant de l'atmosfera de la XXIV Mostra de Teatre d'Alcoi, la companyia Teatre Circ ens trasllada a les profunditats de l'època contemporània trencant, en el sentit estricte, amb alguns punts del teatre clàssic, d'on, però, se n'aprofita per jugar amb la simbologia. És clar que Las manos de Eurídice no podria nutrir-se d'una altra nimfa de la mitologia grega que no fos la ja esmentada, tan desitjada per la literatura, i que apareix, en aquest cas, com a substància no present. El protagonista és un home solitari i fracassat, amb un grau extrem de sensibilitat.
"Es va casar amb Dulce; però ella no sabia distingir entre un rei i un sol". Eurídice és la metáfora de la dona perfecta per a Gumersindo Tavares (Juli Mira), un escriptor frustat que, després d'abandonar la seua família (la seua dona, Dulce, i els seus sogres -"les mòmies que són un malson"-), perd la seua fortuna i també l'amant idílica (Eurídice), en aquest últim cas a -plena- consciència. Després de tot, torna a casa, on no aconsegueix trobar respostes.
S'estableix un antagonisme feroç entre les dues protagonistes femenines: Dulce o l'avorriment fet persona, i Eurídice -"les seues mans, que no s'alteraven, semblaven escapades de la estàtua de Venus"- o la pau, la bellesa d'una fragància intensa i evasiva, al mateix temps.
"Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate" (Alighieri, Dante. Divina Comèdia). L'actor alcoià afronta un soliloqui que li posa els pèls de punta, mentre que ens fa un volteig intestinal que arriba fins al desquici, sortejant la duresa del guió però fregant, molts cops, la compassió. A més, el text gira en torn a la idea de l'existencialisme, que deixa de ser un referent quan l'espectador s'adona que "ni Eurídice sap què és". Mira fa, de l'individu contemporani, una representació fascinant, amb la delicadesa, la gestualitat i, sobretot, la risa tendra i acollidora com a característiques remarcables. La justificació de l'obra resideix en el fet de què es tracta d'una adaptació d'una obra escrita per un psiquiatra (el brasiler Pedro Bloch, estrenada a Barcelona l'any 1953). Partint d'aquesta dada, s'entén la llibertat verbal que "corromp" tota l'obra, on es barreja el victimisme, la crueltat, la passió, l'amor, l'enveja, la solitud, l'amor propi, la mediocritat, entre d'altres realitats. També al captar la condició de Bloch arribem a la conclusió de què el dilema, Boig o geni?, i que és aplicable a Gumersindo i qualsevol individu contemporani, pot quedar-se amb un interrogant perpetu. Així és. Encara que Juli Mira demostre ser un llunàtic integral, i ens martiritze amb el seu odi, justificat, vers a Chopin, o ens faça apreciar la importància de les roses roses, no hi ha ningú millor que ell per ser el seu psiquiatra. Si s'escolta.
"En la vida de tot home deuria haver-hi una Eurídice". Cit.
Per la periodista Marta Rosella