Falta EDUCACIÓ

Quan parlem de la crisi del sistema educatiu, el debat sol centrar-se gairebé sempre en els mateixos aspectes materials: la falta de pressupost, les ràtios elevades a les aules, la falta d’infraestructures modernes o les constants reformes legals que canvien al ritme del color polític de torn. I sí, tot això són problemes reals que llastren el dia a dia dels nostres centres. Però hi ha una falta molt més profunda, invisible en els pressupostos públics però devastadora en la realitat diària de les aules: la falta d’educació generalitzada. Una crisi de valors i de respecte bàsic que comença fora de l'escola i que està dinamitant els seus fonaments.

El procés de degradació que estem vivint segueix un patró clar, progressiu i altament alarmant. Tot comença amb una xicoteta esquerda: es comença dubtant de la capacitat dels professors. Parlem de professionals de la matèria, persones formades, titulades i preparades per a ensenyar, el criteri de les quals abans era una autoritat indiscutible. Avui dia, la seua paraula i el seu treball es fiscalitzen des del minut u. Ja no es respecta la seua pedagogia; es qüestiona cada nota, cada penalització i cada decisió acadèmica, sovint des del desconeixement i la ignorància. Hem passat de veure el mestre com un aliat indispensable en la criança a considerar-lo, de vegades, un "adversari" a vigilar.

El mite del "fill sant" i la pèrdua de la realitat

El següent pas en aquesta perillosa evolució és la sobreprotecció cega per part de les famílies. S’ha estès una mena de dogma contemporani segons el qual el propi fill o filla té sempre la raó, un ésser de llum incapaç d’equivocar-se, mentir o comportar-se malament. Els grups de WhatsApp s’han convertit, massa sovint, en tribunals improvisats on es llança brossa contra els docents sense cap tipus de filtre.

Si el xiquet suspèn o rep una amonestació per mala conducta, la culpa mai és de la seua falta d’esforç o de la seua actitud; la culpa és, sistemàticament, del professor que "li té mania". En considerar que el fill ho sap tot i mai falla, es buida d'autoritat a qui realment té la responsabilitat de guiar-lo. Aquest desplaçament de la responsabilitat no només perjudica el docent, sinó que desprotegeix el mateix menor, a qui se li nega la lliçó més important de la vida: assumir les conseqüències dels propis actes.

La línia roja de la violència

I així, escaló a escaló, arribem al destí més fosc d'aquesta cadena d’irresponsabilitats: la violència. Quan es fa responsable al professorat de tots els mals de la societat, de les frustracions familiars i dels defectes del sistema, el pas següent és la pèrdua total del respecte físic i verbal.

Una realitat insuportable: Les dades i els informes sindicals actuals són clars. Molts són els professors que pateixen diàriament agressions verbals, insults, amenaces i, el que és pitjor, agressions físiques directes. I el més trist és que aquests atacs no provenen només d’alumnes conflictius, sinó també de pares, mares i familiars que decideixen "arribar a les mans" com a solució als seus desacords acadèmics.

Aquesta pressió intolerable està provocant un índex de baixes per ansietat i depressió mai vist en el sector. Estem cremant els nostres docents, expulsant el talent de les aules per pura indefensió.

Com a societat, hem de reaccionar i marcar una línia roja que mai s'hauria d'haver desdibuixat. Podem debatre sobre mètodes educatius o reclamar millors instal·lacions, però el principi fonamental de l'educació reglada ha de ser inamovible: el respecte absolut a la figura del docent. Si no protegim els qui ensenyen, estem condemnats a la ignorància i al caos. Perquè la solució no és només una qüestió de diners; és una qüestió de dignitat. L'educació no es toca, els professors tampoc.