FIDES, PATRIA, AMOR

En un article recent titulat En la Francia jacobina no se admiten lenguas cooficiales, Iñaki Anasagasti ens recordava que “La revolución francesa impuso un modelo centralista que laminaba el rico patrimonio lingüístico francés”. L’exportaveu del PNB al Congrés citava les llengües franceses diferents del francés: basc, bretó, català, cors i occità. Fins ben entrat el segle XIX, l’occità era la llengua majoritària al sud de França; també va ser durant l’Edat Mitjana la gran llengua poètica. Els primers trobadors eren occitans. La bellesa i la novetat dels seus versos van arrelar més enllà de les fronteres lingüístiques i nacionals d’Occitània, fins al punt que la poesia feta a la cort de la Corona d’Aragó no es feia en aragonés o català, sinó en occità. I així va ser fins que, ja en ple segle XV, el valencià Ausiàs March decidí versejar en la nostra llengua.

La gran festa de la poesia occitana eren els jocs florals, una competició de poetes que també celebraven els nostres reis, fins que van deixar de ser nostres. Molt més endavant, en 1859, els jocs florals tornarien a Barcelona i València. Era el temps de la Renaixença, el moviment literari, cultural i polític de recuperació de la nostra llengua. Els nous jocs florals tenien tres modalitats: poemes devots, poemes patriòtics i poemes amorosos. Per això el seu lema, en llatí, com correspon a les grans solemnitats, era FIDES, PATRIA, AMOR. Si han arribat a este punt, deuen preguntar-se on vull arribar jo. Aniré al gra. La Nostra Festa és un viver d’artistes musicals, gràfics, plàstics, elàstics i escolàstics. També de poetes, sí. No parle foradat, pel camí de les xarxes socials he collit un ram d’evocacions i hipèrboles:

Un moment d’emoció i orgull que reforça el nostre vincle amb la festa, amb la tradició… i amb la figura d’aquell que representa la lluita, la fe i la victòria del nostre poble: Sant Jordi. Salva al teu poble, Sant Patró! Visca Sant Jordi i visca Alcoi!

L’essència més pura de la festa: la presència clara i protagonista de la creu de Sant Jordi, com a símbol que ens identifica i ens uneix.

Instants que s’arrelen per sempre en la memòria i en el sentiment de la Filà. Un dia viscut amb el cor en la mà, on cada pas, cada mirada i cada gest parlaven d’orgull i d’història compartida.

Un esbós que ja respira història, que ja anuncia l’abril infinit, que ja parla de poble, de sentiment i de tot allò que ens fa ser qui som. En cada traç, en cada línia, hi habita la força d’una tradició que no s’apaga mai… que renaix, any rere any, amb més intensitat.

Els vertaders regals no sempre es poden embolicar: són la il·lusió que no s’apaga, la unió del poble, la força de la tradició i el respecte per tot allò que ens fa caminar junts.

Aquesta marxa, elegant i profunda, és un pont entre la nostàlgia i la il·lusió. Un himne de suavitat, bellesa i força. Una música que acarona i, alhora, enalteix.

En cada flor dipositada hi havia un sentiment compartit: la memòria d’un poble, la força d’una Filà unida i la certesa que el seu llegat continua viu en nosaltres.

Hui ha arribat el dia esperat. El sol desperta Alcoi amb l’alé de la festa, i l’aire du promeses d’emoció i orgull compartit.

No és una pena que tant de sentiment haja de quedar reclòs en un perfil, en una pàgina que anirà apagant-se? Per això vull proposar a l’Associació de Sant Jordi que organitze uns jocs florals. Tenim poetes i tenim motiu: l’any jubilar. Sí, fem els primers jocs florals de la història en honor a sant Jordi! Podem mantindre els temes. Hi hauria poemes piadosos en llaor al megalomàrtir (fides), poemes cívics en lloança a Alcoi (patria) i poemes d’amor a la festa, a la música, als tallers de confecció, als carrossers, a la inventora del café licor descafeïnat... Sé que pot semblar un destrellat, però crec que quedaria molt bé i complementaria, amb la lírica, els concursos literaris que ja convoca l’Associació. A més, estic segur que Raül Llopis, amic, regidor i rotund realiste, farà seua esta proposta. Visca sant Jordi!