Totes les indústries van ser sotmeses a socialitzar-se i en prou nombre de elles tindrem la documentació arxivada en algun lloc. Ja vaig dir que el m…
Totes les indústries van ser sotmeses a socialitzar-se i en prou nombre de elles tindrem la documentació arxivada en algun lloc. Ja vaig dir que el major interès del nou règim en guardar papers després d’haver derrotat la República fou per ser utilitzats com a testimoni per castigar-los. Ocupar el mitjans de producció per tots els que participaven en la creació de riquesa i col·lectivitzar els guanys pot ser una cosa democràticament opcional, però no entra en els objectius del feixisme ni el liberalisme. És per això que la dictadura franquista va declarar aquelles socialitzacions retroactivament, no solament il·legals, si no delictives. Aquella modalitat econòmica i solidària de socialitzar qualsevol activitat de la societat fou per el feixisme un gran delicte que mai més havien de tenir ganes de repetir-ho.
És el que feu la República a les fàbriques de sabates més xicotetes que hi havien a Cocentaina per unir-les en una empresa que popularment deien «les socialitzades». Sabem per informació oral que la secció de maquinistes estava ubicada a la Torre de l'Homenatge del Palau Comtal.
També sabem per documentació indirecta que totes les barberies del poble de Cocentaina formaren un col·lectiu que estava ubicant en un sol local encautat al que deien Casa de Don Diego en el carrer Comte de Cocentaina.
Però hui, solament vaig a tractar la curiosa col·lectivitat que feren de tots els forns de Cocentaina en la tardor de 1936. La població d’aleshores podien sobrepassar dos o tres centenars de 8 milers d’habitants i hi havien al poble una dotzena de forns de coure pa. Vullc dir en això que era una industria més bé modesta i sobretot familiar. La gran majoria de forns no hi havien empleats i era explotat directament per la pròpia família.
Tanmateix, segons el manual revolucionari més simple, pareix ser que s’han de tindre els productes fonamentalment bàsics perfectament controlats per a la vida diària, sense deixar ningun cap solt als antirevolucionaris que poguera ser motiu de boicotejar. Qualsevol pot fer-se un ample llistat de productes bàsics i no caldrà dir que els queviures de consum diari formen part dels bàsics, i principalment, el pa. Entendrem millor aquella situació històrica si parlem clar i ras, però sobretot, despullant-nos de tota ideologia que ens obligue a interpretar apreciacions personals i no històriques. Mireu aquest detall que parla de garbes de blat que estan pendents de batre a l’era. Personalment interprete que va més enllà de la solidaritat de l’exercit popular amb el poble; en el fons és que no falte pa a la població.
He pogut recopilar suficient documentació d’aquest tema per fer-me una idea prou aproximada de com es va fer i com funcionava la producció de pa a Cocentaina. Cal dir que podia fer-se en qualsevol poble. Primerament tenim un document testimonial de 28 de setembre de 1936 on reunits la Comissió de Control de la societat «El Despertar» amb sindicats, propietaris dels forns i el Cap del Comitè Revolucionari de Defensa, Juan Garcia Pla, acorden alçar acta per socialitzar tota la industria panadera local. Segons diu el text, aclarits alguns dubtes d’algun propietari, tots queden conformes i els dotze propietaris signen l’acord.
Els forns queden numerats del 0 al 11, i tot seguit es fa un rigorós inventari de cada un dels forns amb quantitats que van entre 3.187’50 pessetes fins a 9.177’60. Solament mostre aquests dos inventaris dels dotze que tinc per fer-nos una idea. El menys valorat és el de José Ripoll Moltó situat al carrer Metges, 7 i el més valorat és el de José Penàguila Ferri que estava al carrer Santa Àgueda, 6. El capital total que sumen tots plegats arriba a 65.734’07 pessetes, quantitat en la que s’inicia aquesta col·lectivitat, i que s’haurà d’amortitzar a cadascú sense especificar data.
Aquesta empresa seria gestionada pels sindicats de la CNT i l’UGT, a més de l’assessorament legal d’un Consell Provincial d’Economia i Treball que com hem dit pertanyia al Ministeri d’Hisenda. L’acta de confiscació duu adjunt un reglament de 17 punts pels quals a partir d’aquell mateix dia, 4 d’octubre de 1936, havia de regir-se. Podeu veure el reglament 1 i 2 que també van totes les signatures de cada un del propietaris del forn. Cal dir també, que de cada un dels dotze forns es va fer un acta d’incautament amb un mateix text multicopiat en la que canviava solament el nom de l’amo, la ubicació del forn i el número que li pertoca.
Tots els documents que mostre són copies dels originals i porten els segells corresponents amb l’al·legoria que representa un obrer a boca de forn i les sigles de CNT-AIT, Industria Panadera. Açò em feia pensar que aquesta operació era feta solament pel sindicat anarquista. A més, també el darrer document en el qual queda constància d’haver sigut registrat a la Delegació d’Economia i Treball en 8 abril de 1937, tampoc menciona l’UGT per a res. Però, tots els altres documents que parlen del mateix, sempre va el segell del sindicat socialista.
Finalment, per reafirmar la importància que tenia la indústria de pa i calia que el govern havia de garantir, mireu aquest altre testimoni que ens demostra un incident en la fabricació de pa.
Afegir també, que tots i cada un dels papers porta el vistiplau del president del CRD i el segell de l’entitat amb les corresponents sigles. Destacar la data de l’acta oficial de cessió d’aquesta indústria al Delegat Emilio Mira com a Cap del Consell Provincial d’Economia i Treball: 8 d’abril de 1937; és a dir, més de mig any desprès que l’empresa es va posar en marxa o, dit d’altra manera, primer es posava en funcionament l’empresa i desprès es legalitzava. Son detalls que a mi em fan pensar en un altre estil burocràtic.
Per concloure hui, permeteu-me fer algun altre comentari. Desprès del luctuós fet del 18 de juliol de 1936, i com a conseqüència d’aquell, podem emmarcar una de les etapes més vergonyoses de la història dels anys 30. Especialment la tardor del 36.
Des de la proclamació de la República 1931, els poders fàctics tots plegats acusaven falsament de revolucionari aquell regim sortit de les urnes. Tots els fets que continuaren foren conseqüència d’aquella rebel·lió i n’hi hagueren de molt greus; el d’agost a la presó model de Madrid per citar-ne algun. Tot va anar costera avall.
La dimissió del President del govern, José Giral, va provocar un altre govern més pròxim al Front Popular presidit per Largo Caballero amb quatre ministres anarquistes. La situació la considere greu, especialment per la intolerància dels poders fàctics a qualsevol avanç social de la República, i com a conseqüència, la combativitat de la classe obrera... tot era propens a la revolució.
Fou ara quan s’enceta una etapa revolucionària pertot arreu. Una situació que sempre ha sigut per a mi motiu de reflexió.