Francisco José Martínez Egea, metge: "En cas d’ennuegament, si el xiquet tus, simplement cal deixar-lo tossir i estimular la tos, sense fer res més. Quan no pot respirar ni parlar, cal efectuar la maniobra de Heimlich"
Les nocions en primers auxilis ajuden a salvar vides, el professional sanitari explica a aquesta entrevista què fer davant situacions com caigudes, colps, parades cardiorespiratòries o ennuegaments.
Francisco José Martínez Egea és metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària al centre de salut La Fàbrica. Entre les seues tasques, imparteix cursos de formació en primers auxilis. Durant dos setmanes ha estat ensenyant a mares i pares de l’AMPA del CEIP El Romeral a com fer un reanimació cardiopulmonar (RCP) o com actuar davant un ennuegament o ferida.
Pregunta. ¿Per què creu que és important portar aquest tipus de formació fora de l’àmbit sanitari?
Resposta. La formació en primers auxilis hauria d’impartir-se a tota la població, implicant tots els ciutadans i fomentant-se des de tots els sectors. Ens interessa a tots perquè els accidents i les emergències mèdiques poden ocórrer en qualsevol lloc i afectar qualsevol persona, sense entendre d’edat, sexe, raça, classe social o lloc de treball o residència.
En una emergència, els primers minuts són crucials i les persones que se la troben han de saber com afrontar-la de la millor manera possible per a aconseguir els millors resultats. Qualsevol persona pot trobar-se-la i ha de saber identificar-la, reaccionar davant d’ella i actuar fins que arribe l’ajuda mèdica.
P. ¿Per què és important que les famílies tinguen coneixements bàsics en primers auxilis?
R. Moltes situacions d’este tipus ocorren a casa o en l’entorn familiar i, per tant, són els propis familiars els qui se les trobaran en un primer moment. Com més preparats estiguen en la matèria, millor actuaran, amb més rapidesa i seguretat, mantenint la calma i tranquil·litzant l’afectat. Millor formació implica millors resultats. El temps és or i com més prompte s’actue i es faça bé, molt millor.
P. En el cas de xiquetes i xiquets, ¿Quin tipus d’accidents son els més freqüents en casa o l’escola?
R. Els xiquets són molt propensos als accidents: no paren quiets i no tenen una consciència adequada dels perills que impliquen les seues actuacions. En ells són molt comunes les caigudes i els colps, les ferides, les cremades, els ennuegaments i les intoxicacions.
P. ¿Què hauríem de saber davant situacions com ennuegaments, caigudes o colps?
R. Com ja he dit, els primers minuts són crítics quan s’atén una emergència. És fonamental estar serens i transmetre tranquil·litat, així com avaluar la situació per a demanar ajuda al més prompte possible. El primer és veure si els afectats estan conscients i respiren per a activar immediatament els serveis d’emergència (112), facilitant-los la màxima informació possible perquè així puguen activar els recursos necessaris segons les necessitats descrites. I fins que arriben, s’haurien d’aplicar les mesures bàsiques de socorrisme que es coneguen i es controlen, per a guanyar temps i evitar que la situació empitjore fins que arribe l’ajuda mèdica sol·licitada. Així, per exemple: aplicar una reanimació cardiopulmonar bàsica en cas d’aturada cardiorespiratòria, col·locar el xiquet en posició lateral de seguretat davant d’inconsciència amb respiració espontània, pressionar una ferida per a detindre una hemorràgia o refredar la zona amb aigua en cas de cremades.
En cas d’ennuegament, si el xiquet tus, simplement cal deixar-lo tossir i estimular la tos, sense fer res més. Quan no pot respirar ni parlar, cal efectuar la maniobra de Heimlich en xiquets majors i, en bebès, alternar cinc colps ferms entre les escàpules amb cinc compressions al centre del tòrax. És important no introduir mai els dits a la boca per a extraure un cos estrany si no el veiem i, fins i tot veient-lo, fer-ho amb molt de compte, per a no introduir-lo més, i amb el dit en forma de ganxo.
Davant caigudes o colps, el més important és que l’accidentat estiga tranquil i acompanyat, assegurar bé la zona de l’accident perquè no hi haja cap perill afegit, i immobilitzar adequadament la part del cos lesionada fins a rebre l’atenció sanitària professional adequada. A les zones colpejades es pot aplicar fred embolicat en un drap, per exemple, però mai directament sobre la pell. Si hi ha ferida, cal llavar-la amb aigua, pressionar amb una gasa neta si sagna i, si no, desinfectar i cobrir. Cal observar el xiquet molt de prop per si canvia o empitjora mentre esperem, per si calguera realitzar altres maniobres, sobretot en aquells que han rebut un colp al cap.
P. Existeixen errors habituals quan els adults intenten ajudar o socórrer un xiquets o xiqueta accidentat?
R. Molts errors es cometen sense mala intenció, però per ignorància; per això sempre s’aconsella actuar des del coneixement i l’experiència, deixant que assumisquen la situació les persones més preparades. La calma ajuda a prendre les decisions correctes; per tant, el primer que cal evitar és posar-se nerviós.
Són errors freqüents: no demanar ajuda de seguida, no iniciar immediatament o interrompre massa les compressions toràciques quan fem el massatge cardíac, no col·locar de costat la persona inconscient que respira, introduir els dits a cegues a la boca després d’un ennuegament, sacsejar o moure el xiquet després d’una caiguda forta, aplicar gel directament sobre la pell, intentar subjectar o posar coses a la boca d’un xiquet que convulsiona, donar menjar o aigua a un traumatitzat o a un xiquet confús o inconscient, tractar les intoxicacions sense tindre en compte la naturalesa del producte químic ingerit, no protegir la zona d’actuació o assumir riscos innecessaris.
P. A partir de quina edat es pot començar a ensenyar als menuts nocions bàsiques de primers auxilis?
R. Per a començar a aprendre nocions de primers auxilis no cal esperar molt. Des de ben menuts ja es pot fer. Ja existixen tallers i tècniques que s’impartixen a partir dels tres anys d’edat i que progressivament van ampliant conceptes i complexitat amb els anys. Així, als més menuts se’ls ensenya des d’un primer moment a saber demanar ajuda al 112 i entre els 9 i 12 anys ja poden aprendre actuacions davant d’ennuegaments i aturada cardiorespiratòria.
P. A banda d’actuar, quines mesures de prevenció reomana per evitar accidents infantils?
R. Sempre és millor previndre que curar. Són moltes les coses a tindre en compte i les accions que podem dur a terme en este camp, però vos recordaré algunes: no deixar els bebès sols en llits, sofàs o canviadors; protegir els endolls; mantindre productes tòxics (medicaments, productes de neteja, alcohol…) fora de l’abast dels xiquets així com objectes que cremen (planxes, estufes, espelmes, paelles…); evitar que riguen mentre mengen o juguen amb joguets menuts; vigilar-los constantment i protegir-los de riscos innecessaris a casa (catifetes antilliscants, bloquejadors de finestres, protectors de cantonades…).
P. Per finalizar, quins elements bàsics hauria de tenir un botiquí de primers auxilis a casa?
R. A banda de medicaments generals (paracetamol, ibuprofén…) i/o específics segons les patologies dels convivents, en un botiquí domiciliari hauríem de disposar de gases estèrils, benes, guants d’un sol ús, tiretes, esparadrap hipoal·lergènic, sèrum fisiològic, antisèptic (clorhexidina o povidona iodada), alcohol (per al material, no per a ferides obertes), pinces i tisores de punta redona. També hauríem de tindre un termòmetre i es podria completar amb una crema per a cremades lleus i una pomada per a picades d’insectes.