Futbolistes i treballadors

Les dades son fredes, però al mateix temps clarificadores: feia un any que l'Alcoyano no guanyava dos partits seguits. Sí, a l'octubre passat es van encadenar sis punts, i les víctimes foren el Cartagena i el Deportivo de la Corunya. El resultat enganyós que va deparar el partit contra El Prat podria ser una excel·lent ocasió per rememorar els vells temps, quan pensàvem que la permanència en la Segona A era possible. O també per reivindicar el bon joc que duu a terme l'equip, o per parlar altra vegada de les dificultats per materialitzar les ocasions de gol. Seria inclús un bon moment per escriure sobre il·lusions, o retrobaments amb els triomfs consecutius -i que no pare!-, o l'esperat sorteig de la Copa del Rei, un extra del que ja tindrem temps de sobra de parlar.

Amb mig article pensat i dipositat al meu cervell, vaig cometre l'error d'engegar la ràdio i escoltar uns minuts de la roda de premsa de l'entrenador visitant, qui va reconèixer sense cap problema la superioritat del Deportivo i la injustícia d'un marcador final que es quedà curt. A continuació va parlar de la manifesta diferència entre els dos clubs, i posà com exemple que gairebé tots els jugadors de l'Associació Esportiva Prat són semiprofessionals. Pel que sembla, un dels que es va lesionar treballa com a conductor de camions, i la seua jornada laboral començava el dia següent a les cinc del matí.

La situació d'aquest equip no serà l'única en la Segona B, n'estic segur. En aquest sentit, hem tornat deu o quinze anys enrere, i a tot açò hi ha que afegir que molts equips ni tan sols podem (o volen) pagar als seus treballadors. Massa sovint s'oblida que els futbolistes també son això, treballadors, i que a vegades no és la seua única ocupació. Ací a Alcoi hem tingut bons exemples: des dels anys de la prehistòria futbolística, quan moltes de les llegendes de l'època daurada del club eren operaris o carnissers; o ja en color, trobem els casos -els que jo recorde, perquè de segur que no seran els únics- d'Eduardo, el porter que es deixà l'Alcoyano perquè no podia compatibilitzar aquesta tasca amb la de treballador en una fàbrica. O la situació de José Jordá Ferrándiz, Barselleta, un dels primers ídols que he tingut al Collao. Com molts sabem, alternava la seua feina a la banda dreta amb el seu treball de llandero.

Descobriments com aquest serveixen, en definitiva, per relativitzar, encara més, el món del futbol. Situacions com les que va revelar el tècnic pratenc et reconcilien amb una categoria tan ingrata que, de tant en tant, regala sorpreses. Probablement, o almenys així ho espere, molts jugadors d'aquest club humil guardaran un bon record d'un dels camps més antics d'Espanya que, tot hi ha que dir-ho, estava més que mig buit. Digueu-me romàntic, però per un bany de realitat així, ja em paga la pena fer la travessia pel suposat infern de la Segona B.