Gaza, una segona Nakba

Aquests dies tan tristos i descoratjadors en veure el que està passant a Gaza i al Sud d'Israel, no  podem deixar de recordar els orígens i problemes del conflicte Isreali-Palestí, que va fer 75 anys el 14 de maig passat amb la Constitució de l'Estat d'Israel el 1948. Coneixem els fets que van portar a aquesta situació. El desig del poble jueu de tenir un lloc on establir-se i tot allò  s'ha fet, amb el sacrifici de la població àrab de Palestina.

Resumint els fets, el desig d´una part del moviment jueu, - filosofia Sionista de nacionalisme, religió i neteja ètnica en la creació d´un Estat per al poble jueu- . Els assentaments jueus al llarg de primers del Segle XX a Palestina van ser constants i els enfrontaments amb la població autòctona àrab. Acabat el Mandat Britànic i la participació de Palestina per l'ONU, els jueus la van acceptar pensant que ja més endavant es quedarien amb més territori i els àrabs van veure la participació un exode del seu poble, dels territoris que ocuparien els jueus . La independència proclamada per BenJurion presideint de facte d'Israel ia consecuencia, el primer conflicte arabe-israeli es salda a favor dels jueus, que ja havien creat estructures polítiques i militars davant de les poblacions arabepalestines, molt menys desenvolupades. A partir de llavors una sèrie de conflictes com el de 1953, de la crisi del Canal de Suez, o la de 1967 la "Guerra dels Sis dies" en què en totes dues va guanyar Israel i en aquesta última va suposar la pèrdua de Gaza, ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Oest que havia quedat partida en dos al moment de la independència.

L'últim conflicte el de 1973, també el va guanyar Israel i va provocar l'inici del reconeixement del seu Estat en aquest cas per Egipte, i que va portar als “Acords de Camp David” retirada d'ISrael del Sinaí i reconeixement de l'Estat d'Israel per els egipcis. El conflicte va seguir latent, i van començar les "Intifades" de la població palestina als territoris ocupats ( Gaza i Cisjordània). :Els palestines amb pedres a les mans s'enfronten a la màquina de Guerra Israeliana, amb el conseqüent resultat de molts morts, la majoria joves palestins. La conferència de Madrid del 1991 i sobretot els "Acords d'Oslo" del 1993, van obrir la possibilitat d'un acord per crear dos Estats. Iaaac Rabin primer ministre laborista israelià i Arafat líder de l'ANP, van signar un acord encara que incomplet de reconeixement mutu. L'assassinat de Rabín va ser l'inici d'un canvi dins de l'Estat d'Isarel on agafarien el poder la dreta més ortodoxa (Governs del Likud, amb Saron i Netanyaju al poder) que van fer més inviable la possibilitat de desenvolupar els Acords d'Oslo (que per altra banda eren insuficients, ja que Cisjordània estava pràcticament presa per forces militars israelianes i no s'havien reconegut el dret "al retorn" dels palestins a l'exili). Van seguir les intifades, i la situació als territoris ocupats, principalment a Gaza on la població va veure els moviments palestins en especial Hamàs, com els únics possibles de donar-los esperança de futur. Israel va abandonar Gaza i els seus assentaments davant la inseguretat dels seus colons pels atacs palestins, però va deixar bloquejades les seves fronteres, ofegant la vida dels palestins que hi vivien. L’èxode dels palestins al llarg d'aquests 75 anys ha suposat que hi hagi més de sis milions de palestins exiliats -la majoria als països límtrofes com Jordània, Liban, Egipte, Síria, en camps de refugiats  vivin penosament-,i per altra banda els que viuen als territoris ocupats. més de tres milions a Cisjordània i més de dos milions a Gaza. La vida dels seus habitants ha estat un infern, amb l'enfrontament quotidià amb les forces d'ocupació israelianes a Cisjordània, o l'ofec en una franja de territori com a Gaza de poc més de 300 km quadrats per a més de dos milions d'habitants. L'actuació dels Grups palestins radicals com Hamàs atacant les poblacions del sud d'Israel i la reacció de l'Estat israelià bombardejant la franja i matant molts civils, els anomenats “danys col·laterals”, i  en amagar-se les estructures de Hamàs entre la població de Gaza i per tant ser objecte d'un indiscrimat bombardeig, amb la poderosa màquina de Guerra israeliana.

Així els pobladors de Gaza principalment però també de Cisjordaia han viscut durant dècades sotmesos, empresonats, veient com es van construint més assentaments jueus als territoris ocupats i fent la vida dels palestins impossible en aquests i en un diminut territori, copejats constantment i vivint de l'ajuda humanitària internacional (Europa, les Nacions Unides, Ongs etc),  només subsistint i amb un 90% de desocupació , sense futur per als seus joves (gairebé la meitat de la població de Gaza és menor de 14 anys), i a més patint governs corruptes com el palestí de la ANP a Cisjordània. Qualsevol crítica de la desmesurada actuació de l'Estat d'Israel contra els palestins durant dècades i fins dissabte passat 7 d'octubre amb l'atac terrorista de Hamàs, era tratada de “antisemita”, mentres es veia com era un degoteig de morts i ferits de la població palestina a Gaza (també els atacs de Hamàs havent matat població Israeliana a la frontera amb Gaza).Aquest debat de qui s'ha de condemnar i castigar després de la massacre de Hamàs en territori israelià és necessari, perquè la mort de persones, molts d'ells civils d'una manera tan horrible hagi pogut despertar la condemna i el repudi de tot el món.

Però també davant d'un "conflicte oblidat" on es fan passar penalitats i es massacra durant dècades a una població indefensa i no es fa res per evitar-ho des dels EUA o Europa, aquesta actuació per part de l'Estat israelià i tot el món miran cap a una altra banda, porta a la desesperació del poble palestí i davant d’aixó no es poden ser tan hipòcrites. Ara la reacció d'Israel pel que ha passat en la massacre en l’atac de Hamás es,- bombardejos indiscrimants  les 24 hores del día, el bloqueig sense aigua, aliments, medicaments, les peticions que "corrin els palestins dins de la franja d'un costat  a l’altre com ratolins massacrats en una caixa de cartró " perque l’envairan per acabar en Hamás i el fet que tot això pot acabar en un genocidi de la població civil i en una nova “Nakba” o Desastre, amb un nou elixi via Egipte o altres llocs de centenars de milers de palestins una altra vegada fora de casa i dels territoris històrics.¿Deixarem que això sigui possible, una massacre  i nou eixili, i que només hi hagi solidaritat amb Israel i no amb el sofert poble palestí.? Aquest conflicte s'hauria d'haver solucionat fa dècades, però l'expansionisme i la radicalitat també de l'Estat i els governs jueus no l'han facilitat i ha fet que també es radicalitzés la posició palestina, amb el reforçament dels grups terroristes palestins que tampoc els preocupa el que pugui patir la seva pròpia població i creuen haver donat un cop mortal a Israel, però el que veiem és patiment i allargament d’una situació que aparenta no tenir fi. No n'han estat prou fins ara en una setmana, milers de morts de les dues parts, la majoria civils, i poder comensar a pensar en una solució política en la què s’impliquen les potències i els països àrabs ( inclòs Irán per la seva ascedència sobre Hamàs) en la solució de dos Estats i que acabe aquest genocidi en què el poble palestí s'ha emportat històricament la pitjor part.