Generació Nininininininnininininini

Aquest escrit no pretén generalitzar, però darrerament he viscut esdeveniments, he llegit notícies i he observat alguns comportaments dels adolescents que m’han pintat un futur molt desesperançador, tot i que m’enteste diàriament en fer canviar aquests posicionaments que considere erronis amb els joves.

De fet, cada jornada entre per les portes de l’institut tractant de buscar en ells aquelles actituds, motivacions i aspiracions que molts de nosaltres experimentàvem no fa tant de temps, en aquella etapa denominada com l’edat del pavo i, he de dir que, quan les trobe, la satisfacció és immensa. Desafortunadament, la lluita amb freqüència esdevé infructuosa, ja que han fet acte de presència altres factors que canvien els elements de l’equació i que han creat una societat molt tecnificada, globalitzada i deshumanitzada.

Exposaré tot un seguit de fets que argumentaran allò que vull fer notar. Ara fa dues setmanes, mitja hora abans de començar les classes d’un tediós dilluns de finals de novembre, vaig observar les finestres i les portes d’un edifici de l’institut cosides a pedrades, amb les consegüents armes del delicte en el sòl. L’objectiu, no el sabem. Possiblement delinqüència gratuïta. Hores després, a la mateixa ciutat, una parella d’adolescents, esperaven una altra que isquera de classes per apallissar-la fins a l’extenuïtat, únicament per veure-la patir. I, a més, quan els mitjans de comunicació es fan ressò de la notícia, amenacen els periodistes que gosen ficar el nas en l’assumpte.

Dimecres vaig complir un desig que tenia pendent des de fa anys: visitar l’Alhambra tot delectant-me amb les explicacions d’una guia molt professional. Als 10 minuts de començar un recorregut fascinant de tres hores, dos adolescents asseguraven que s’avorrien i que, a més, preferien eixir-se’n i esperar els pares a la porta d’entrada, evidentment abillats amb els seus llampegants iPhones. Això els mantenia més encuriosits. I el que és pitjor: els pares accediren sense miraments a les seues peticions.

Pel que fa al dia a dia a les aules, tot i que l’alumnat té present que està prohibit accedir al centre amb telèfons mòbils, més d’una vegada he agafat d’imprevist molts d’ells passant de les classes i preparant unes alineacions per a l’inici de la jornada lliguera el cap de setmana, en un aplicació de futbol. A més, creen grups de whatsapp on s’insulten, es barallen o afegeixen burletament imatges molt desagradables de caire sexual o feixista. I no parlarem de la intel·ligència artificial, capaç de solventar tots els seus problemes sense moure un dit.

Ara bé, encara tenim esperances amb aquells que practiquen els esports. O no. Em referiré ara a les joves alumnes que tenen un espill amb les futbolistes guerreres de la selecció que tant de renom tenen en l’actualitat (ja era hora!). Doncs bé, tot seguit reproduiré el comentari sorprenent d’una alumna respecte al mèrit mundial d’una d’elles: Aitana Bonmatí era una diosa para mi; la idolatrava porque la han considerado la mejor futbolista del mundo. Pero ahora, es una tia horrible y desgraciada (he suavitzat les seues paraules), porque esa asquerosa no tenía otra cosa que hacer que hablar en catalán cuando recibió el premio del Balón de Oro. Davant aquesta inaudita observació de l’alumna, vaig analitzar fins a quin punt l’odi està present en la diversitat, però no en tots els sentits. No obstant, no em vaig quedar satisfet i vaig recórrer als vídeos per tal de contemplar de primera mà eixe “delicte” de la jugadora. La sorpresa fou monumental quan, al seu discurs, la vaig escoltar saludant en francès, continuant en castellà amb l’agraïment a les seues companyes i treballadors d’equip, en anglés mencionant les altres nominades, en català donant les gràcies a familiars i amics i concloent, altra vegada en francès, acomiadant-se dels assistents a la gal·la. Sense comentaris.

Amb tot, no vull semblar del tot apocalíptic i m’agradaria mencionar que la gent jove és la vida, que ens han demostrat enteresa durant la pandèmia (molta més que els madurs) i que, evidentment, molts dels nostres adolescents són altruistes, generosos i bonhomiosos. No hem de perdre l’esperança. El món està en les seues mans!