Hermínia Blanquer: “Estic d’acord amb Javier Morales, la Festa s’ha de modificar o morirà”

L’assumpte es va embrutar i acabà als tribunals, amb una denúncia per discriminació de gènere (resolta al seu favor). Nou anys després, Hermínia viu tranquil·la, amb enyorança per la Festa i amb la seguretat que es va cometre una greu injustícia apartant-la de gaudir la Festa del seu poble.
 
AM- Què fa ara Hermínia? A què es dedica?
HB- Em dedique a allò que m’agrada. Done classe de 3 i 4 d’ESO i 2 de Batxillerat al IES La Foia d’Ibi. També continue activament a Fonèvol treballant perquè les dones tinguen dret a eixir en la Festa en les mateixes condicions que els homes. I estic moderadament satisfeta amb tot el que ha passat últimament. Només hi ha deu dones que són festeres de fulla i d’eixes deu, dos estan en les juntes directives de les seues filaes. La proporció no és del tot dolenta en eixe sentit. És un bon senyal tot i que només són deu d’entre 6.638 festers associats a l’Associació de Sant Jordi.

També hi ha mals senyals, per exemple que a la primera dona que es va apuntar a les festes d’Alcoi (en referència a Núria Martínez) li continuen negant el dret a fer diana i esquadra pagant i tenint els mateixos teòrics drets que els homes.

Jo ara em dedique a la faena, a les meues dos filles que ja estan en l’institut i el temps lliure a Fonèvol. Fonèvol m’ha ajudat molt sobretot per trobar persones fantàstiques, amics de veritat. Els que vaig perdre a la Filà els he trobat a Fonèvol.

AM- Hermínia, quan va passar tot allò de la negació d’una esquadra que ja t’havien concedit, et vas convertir en una persona pública?
HB- És cert. No m’ho havia plantejat així. Jo tot el que vaig fer ho vaig fer perquè pensava i pense que tenia el meu dret. Però em vaig posar davant dels focus i la gent es va clavar amb mi, especialment en Festes. Em van insultar des dels balcons el dia de l’Entrada, encara que també em van animar. Em va fer molt de mal, els insults des dels balcons, però també des de la taula del costat de la meua filà quan dinava o sopava allà. Molt poca gent em va dir el que pensava a la cara, la majoria va emprar els diaris i els mitjans de comunicació per fer-ho.

AM- Per què te’n vas anar de la Festa el 2006?
HB-Perquè no podia suportar la pressió del dia a dia. Jo ja havia fet la meua faena, em sentia responsable per continuar amb aquest tema, però em vaig plantejar fins on podia arribar. Pagava la pena estar trista Jo i la meua família? Compensava? No.

AM- Què has fet del vestit de Navarro?
HB- El tinc guardat. Si el venguera, estaria fent un altre passet cap arrere, de tirar la tovallola. Sé que mai tornaré a la Filà ni mai faré esquadra, però vendre’l és acceptar que res va tindre sentit. No em faig a l’ànim de desprendre’m d’ell.

AM- Et penedeixes de tot el que va passar o d’algunes de les coses que van passar aquell any 2002?
HB-No, és probable que fera coses malament o que poguera haver-ne fet unes altres diferents, però vaig fer el que pensava que era el millor. Respondre a la premsa, convidar a les meues amigues a un assaig a la Filà. Això és el que passa en totes les filaes i és el que fan tots els festers, no?

AM- Ets una avançada en el teu temps en una ‘aldea global’ com Alcoi on sembla que les coses de vegades corren a una altra velocitat?
HB-A Alcoi hi haurà més de 30 mil dones. Va ser casualitat, va quadrar així. Ja havia pensat abans que no m’agradava la desigualtat de gènere. Tot es va cuinar en un sopar d’amics. Vam pensar que era xulo que Núria isquera als Alcodians. Un any abans, el meu home i la meua filla es van apuntar als Navarros, i una altra amiga i Jo vam decidir apuntar-se, amb naturalitat i pensant que altres dones després farien el mateix. Però…

AM-Sents decepció perquè no s’ha corregut massa en tots aquestos anys?
HB-Estic dolguda, perquè tot açò va començar el 1998 amb Núria Martínez i no avancem en una cosa tan bàsica. La dona no només ha de participar com a acompanyament, les dones han de poder decidir si volen participar de ple dret en les festes del seu poble. Cada vegada hi ha més xiquetes apuntades i estan els vestit femenins. Els vestits femenins són més barats, però serveixen per enganyar a les dones fent-les creure que estan dins la Festa. És cert hi ha un cert avançament, però no s’ha agafat el camí adequat. Jo a la meua filà vaig votar Si als vestits femenins, però pensant en què pogueren triar amb llibertat eixa opció, o l’altra. Però ara només tenen l’opció del vestit d’acompanyament. Els vestits femenins tenen efectes secundaris perquè em consta que alguns homes han demanat a les seues filaes vestits d’acompanyaments: vestit tres dies, sense pagar i sense haver d’anar a reunions eternes. També han passat coses normals però no previstes com que homes que s’esborren d’una filà i les seus dones amb vestit d’acompanyament es queden sense pagar fulla. No tot és roin, algunes filaes no posen massa problemes per a entrar.

AM- Rebentarà aquest assumpte més tard o més prompte?
HB- Estic totalment d’acord amb Javier Morales quan diu que la Festa s’ha de modificar o morirà. La Festa ha de fer-se per passar-ho bé, la Festa ha de ser propietat del poble i ha d’unir els seus habitants. Però no acabe de vore que avance massa –com he dit abans- sembla que el ‘tancament’ de la Festa es realimenta amb el pas dels anys.

AM- On va estar el problema amb la teua filà?
HB- El desastre de l’assumpte de la negociació de la meua esquadra es va produir realment els dies abans de la votació. Feia dies que la filà va triar 11 persones –inclosa Jo- per fer la esquadra. Aleshores em cridà el Primer Tro per demanar-me que ho deixara córrer. I que si insistia a fer l’esquadra, amenaçaven de convocar una altra assemblea. I així va ser. Fou horrible, em van fer fora quan 11 dies abans m’havien admés. Com és possible que ells no pensaren el que Jo sentia? No sóc persona? No tinc sentiments? Mai sabran el mal que estaven fent-me i que encara me fan ara, nou anys després.

Després d’eixa decisió, les coses van empitjorar. La filà va votar Si a l’entrada de 30 homes i No a tres dones, una cosa increïble i amb l’actuació lamentable de l’Associació de Sant Jordi defensant allò que no es podia defendre.

AM- Què va passat amb aquelles tres dones?
HB- Elles van guanyar<