Hipòcrites

"Els animals són els nostres amics. Els arbres i les plantes també. Estimeu-los. A casa estalvieu aigua. Ajudeu la vostra mare i el vostre pare. Compartiu els joguets. No trenqueu les coses. Reutilitzeu. No sigueu envejosos. Obriu-vos a les persones diferents. No discrimineu. No furteu. Passeu en verd. Feu els deures..."

...els xiquets poden ser moltes coses. Els podem pensar de moltes formes. Els podem tractar de moltes maneres. Però no són imbècils. En absolut. I arriba un dia en que descobreixen que una part molt divertida de la vida, en realitat, és fer el contrari del que et diuen que cal fer. I aprenen a dissimular. Davant l'autoritat no furten, comparteixen i estimen els animals. Darrere, no obstant, s'enduen alguna coseta, desenvolupen un extraordinari sentit de la possessió i la individualitat i en algun moment acabaran arrancant-li les antenes a una formiga. Comencen a viure (vull creure que de la forma més innocent possible) i a conviure amb la doble moral hipòcrita dels adults.

Tot el món ha passat per eixa època infantil del "cal que faces". El problema és que els xiquets, projectes de persones adultes, veuen que els majors fan allò de molt dir-molt dir, però poc practicar amb l'exemple. I entenen que no cal esforçar-se massa en fer cas... total. Veuen que els majors mengen quan volen i el que volen, són envejosos i ho demostren i al veí del replanell de casa el tracten com un autèntic extraterrestre. A algú li estranya que l'educació que reben els xiquets i xiquetes no servisca per formar persones amb un sentit plural, crític i conscient de les coses?

I no és per falta d'esforç dels i les professionals de l'educació. No senyor. Al final, és que resulta que el treball a l'escola és una gota que acaba dissolta en una oceà d'influències i connotacions que matisa i desfigura qualsevol esforç que vaja en contra de la inèrcia social. I ens fem majors i ens acomodem. I sentim el confort que proporciona la nostra vida de xicotetes hipocresies: en la faena, amb la família, amb els amics, amb les opinions, amb les nostres accions, amb el veí... i totes eixes xicotetes renúncies a responsabilitzar-nos del que realment pensem són les que ho converteix tot en una gran mentida.

Som un tall d'hipòcrites. Al menys, hauríem de ser capaços de reconéixer aquesta contradicció mortal, perquè fins i tot un xiquet sap fer-ho.