Article d'opinió de Mitjans de comununicació i desinformació massiva ,
Ho lamente molt
Dir “ho lamente molt” es queda curt, però no pot dir-se res més. Lamente molt el dolor de les persones que directament o indirecta estiguen patint per la desaparició de Diana Quer. No puc ni imaginar què pot significar no tindre notícies d’algú a qui s’estima i estar en la incertesa permanent del que li haja pogut passar; però ja està bé de tanta pornografia morbosa
En Espanya es denuncien TOTS ELS DIES 40 casos de desaparicions, hi ha quasi 14.000 expedients encara oberts i d'açò ja s'ha escrit en mil ocasions. Però és absolutament vergonyós com li fem el joc a la ronya que diàriament escampen els mitjans de comunicació, que es recreen en la morbositat dels detalls més insignificants d'un únic cas que no hauria de ser ni més ni menys important que la resta. Per què no parlem també TOTS ELS DIES dels 114.000 desapareguts de la Guerra Civil que continuen esperant que algú se'n recorde d'ells en les cunetes d'este país? Què marca la diferència entre l'interés d'uns casos i altres? Què determina la importància i la dignitat entre uns sers humans i uns altres?
I no és cosa ni dels familiars ni dels amics de la xica (que per favor em disculpen), els que puguen estar patint. Mentre hi haja soroll mediàtic es mantindrà un mínim fil d'esperança de trobar-la amb vida i bé. Això ho entenc i és totalment legítim. La meua crítica és per als mitjans de comunicació de masses d'este país. Mentre Diana Quer continua obrint telediaris, ocupant hores i hores de tertúlies i línies de text en periòdics i diaris...
D'això és del que vull que parlen els mitjans. De coses que afecten i impliquen a moltíssimes més persones que una desgràcia personal. D'això vull que estiguen parlant a totes les hores possibles. D'això vull que m'estiguen donant la matraca a tota hora. Hui, i demà i despús-demà. Dit d'una altra forma: ja està bé de parlar tant d'unes coses i tan poc d'altres. Que deixen d'intoxicar i d'emmerdar d'una l'opinió pública. No entenc com puga quedar a qui li semble normal tot açò.
Germán Llorca