Homenatge a Granada

Com ja sabrà el públic lector, sempre intente seguir l'Alcoyano allà on estiga, especialment quan em toca sortir d'Alcoi per una temporada. Quan tinc els mitjans necessaris, puc establir una certa normalitat que m'aprope a casa i a les meues costums. En aquests dos anys de vivències intermitents fóra d'Alcoi, el lligam afectiu que tinc amb el Deportivo s'ha enfortit fins al punt de parèixer indestructible. Supose que quan més t'allunyes de casa, més s'enyora tot allò que estimem.

He estat cinc dies a Granada en un congrés d'historiadors. El dia del partit de Copa contra el Tenerife vaig compartir una taula a la plaça de la catedral amb companys i professors. Mentre encara estàvem assimilant que les tapes sí estan incloses en el preu -relativament barat- de la cervesa, les conversacions sobre transnacionalisme, tesis doctorals i la impossibilitat d'accedir dignament a un lloc de treball en la universitat es succeïen sense respir. L'excepció, com no podia ser d'altra forma, era jo, l'alcoianet, molt més pendent del mòbil i del missatge que mon pare m'enviaria.

Finalment vaig rebre la bona notícia i em vaig sentir sol, molt sol. Reconec que em feia vergonya comentar el resultat amb la gent. Moltes alegries poden confondre's amb frivolitats, i més encara en un congrés d'aquest tipus, on és difícil trobar algú que entenga la contradicció d'estar content per l'èxit de la Copa (l'objectiu de jugar contra un equip de primera ja s'ha complit) i al mateix temps preocupat per la falta de gol del Deportivo. Supose que no és seriós que un historiador tinga aquestes preocupacions, però reconec que alguna cosa estava canviant.

És impossible tindre una vida coherent, lògica, i tal volta per això la flamarada d'alegria per la victòria només durà un instant. En qüestió de minuts tornava a gaudir -només- de la companyia i de les tapes granadines. El que semblava un esdeveniment importantíssim es convertí en aliment per a les flames del passat. Afortunadament, vaig pensar, l'Alcoyano està més en la perifèria de les meues preocupacions que no en el centre. Ho he pensat sempre, i pensava que tenia raó fins que els meus pares em van arreplegar a l'estació d'autobusos d'Alacant.

Ja al cotxe familiar, intentàrem sense èxit sintonitzar Ràdio Alcoi -per moral que no siga- i em vaig quedar amb l' incertesa de no saber el resultat. El teletext, com sempre, va acabar amb el desconeixement i els nervis. 1-1. Amb el mateix balanç que la temporada passada -dos empats en quatre partits- només queda esperar que açò siga conseqüència de la distracció de la Copa, perquè si no ja seria preocupant. Ho vaig rumiar mentre tancava als ulls al llit, al meu llit i, sobtadament, vaig començar a recordar Granada. El Deportivo havia tornat a desaparèixer.