Hui va del Club Bilderberg i del Somriure de l’Esclau

Article-Ficció dedicat als iaios amb Alzheimer en els geriàtrics "del bien estar". Qualsevol paregut dels personatges amb algú de vosaltres és pura coincidència.

[...] i per això ara és cosa del Deu de veritat, el dels mercats i emprenedors inútils (o neoempresaris) i última esperança de Mariano Rajoy per arribar a la Moncloa. Xe, que als xicons els han llevat la feina igual que se li lleva a un xiquet un caramel de la boca. I com va passar, deia el meu pare, al instaurar per sufragi universal la REPÚBLICA)... ara, mengeu república!

Direu que ara no és el mateix i és veritat. Ells, els meus fills, en lloc d'agafar el fusell com mon pare, toquen la batucada en les manis d'indignants. I tant que no és el mateix!, s'ho passen pipa (en pla positiu) i es guanyen un duret mentre altres no volen ser positius (o no els dóna la gana). Ara són rebels perquè els han llevat la feina i es posen a plorar davant de qui siga: del veí, dels iaios, del seus propis fills, dels vianants, del televisor, del metge que els diagnostica neurodepresión i els recepta Lexatin (com als ionquis!, però en plan legal). I, a més, és que a la família no hi ha qui mos la traga de damunt o què!? Menuda hipoteca tu! Eixa sí que és per a tota la vida! Com la del Rei sense votar-lo ningú. (I sí!, ja ho sé; boig és qui diu el que pensa, i damunt ho fa... i que més dóna!; ara ja no passa rés... no?).

La feina que tan desitjaven els fills que havien estudiat durant anys gràcies a l'esforç i sobreexplotació dels pares esclaus de Franco ja no hi és. I no hi és més encara la que feien les filles per a realitzar-se... que falta els feia ja, per a no ser unes minyones del príncipe azul que els tocava per a tota la vida! Filles que per ser dones en l'altre règim no creien que havien de treballar mai (en aquest resulta que encara tampoc).

Per a mi no és tan difícil d'entendre (tinc molta vida feta). A més, a les dones no els equipararan els salaris amb els dels homes... en tot cas al contrari. Fa temps que ja els els estan baixant (bé, bo; congelant-los-el o bé pujant-los els impostos indirectes), fins que, quan arriben al mínim dels mínims, els els baixen encara més per a equiparar-los als dels xinesos i xineses. No volíem la igualtat? Doncs, un plat d'arròs transgènic per a cadascú tindrem els bons esclaus-treballadors, esclaves-treballadores i pensionistes del futur!

El futur serà d'una igualtat total (amb matisos, clar), com somiàvem alguns utòpics! I ja és quasi present en molts llocs! A poc a poc, tots i totes els esclaus del món estaran controlats pels del Club Bilderberg, amb l'ajuda necessària dels xivatos i esquirols de sempre; que com en totes les generacions ho decidiran o decideixen ja tot. Decidiran coses com quin país sobra i quin no sobra, quin el partiran en trossets i quin no, quin poble tindrà Estat o no, a qui reballen des d'un helicòpter a mitjanit al mar, o qui és el terrorista bo i útil perquè té petroli (o deixa de ser-ho de la nit al matí quan a ells els interessa), o també (mira per on) qui es queda amb les espardenyes d'espart posades en una cuneta d'aquet País enterrat per sempre allí...

I gaudiran (o gaudeixen ja) de tot. Diuen que, de moment, els sobren, per poder ells anar funcionant, uns quants milions de persones en el planeta... i en això estan. Vosaltres tranquils, perquè no podem tindre més por de la que ja tenim. A més, nosaltres amb un poc d'arròs, pa i circ tots el dies davant el televisor serem feliços (de moment ja som positius!) tot i què sempre, això sí, el pa el comprarem per Internet amb el somriure de l'esclau a la cara (per a que no ens eliminen), ja que ens controlaran per la webcam o el google maps si intentem fugir.

I així crec jo que ho han decidit aquests senyors, que manaven ja dels mercats abans de nàixer vosaltres en la primera reunió al 1954 en Bilderberg, quan el rojos érem els malos malísimos i ens menjàvem al xiquets. Els del Club, uns 150, tan masclistes les dones i tot, són responsables de totes les guerres i del nou ordre mundial globalitzat. Decidiren, fa molt de temps, per exemple, que les dones entraren en el món del treball, ja que a més de tindre-les contentes inflaven la borsa de l'atur. No ho van decidir per a que s'alliberaren com creiem o crèiem alguns; només era imprescindible i necessari per a suportar el sistema i com que no en tenien bastants d'aturats, amb les "noves persones" que anaven incorporant-se des de la cuina al món del treball van aconseguir que baixàrem tots plegats el cap. I ens vàrem agenollar davant l'atur per tindre la més gran por que hi ha.

A més, els dels mercats i els del Club són uns racistes dolents (classistes, diria jo), jugant amb les seues titelles polítiques de missa i olla diària. Mira per on, van dur immigrants de tots els racons del món (alguns, fins i tot, ben preparats) per fotre a la classe mitjana i amb la idea de que si no apostem per la globalització (és a dir, la de repartir-ne la misèria del sistema) és que no serem solidaris (caritatius, diuen ells). I és que els d'esquerra som de classe baixa repartidora, de tota la vida, però per a seguir sent pobra tan sols! Quants més parats i parades diuen que hi ha, més por tenim, més baixen els salaris i els drets dels que treballen, més submisa, covarda i xivata es fa la classe treballadora (siguem del gènere, o la raça que siguem!). Hem de menjar i això aterroritza si s'és mitjanament conscient de dom de dolentes que poden ser la por i la fam.

Els del Club, que tenen noms i cognoms, ho saben i ens fan tota la por que poden (tal com ho explica La Doctrina del Shock) amb els telediaris i les seues guerretes (tal i com es conta en el llibre Dictaduras de Velocidad). Unes guerres reals o virtuals, tant se val, amb visió nocturna... ens fiquen els míssils pel foradet del WC! Per a mi, els del club són com un melanoma que s'acabarà escampant i controlant-ho tot més encara. Només d'anomenar-lo ja fa por també (encara que no tinguem càncer, veri