Informació i democràcia

El recent tancament de RTVV ha obert un debat al voltant de l'accés a la informació dels ciutadans. Un accés que és un dret contemplat a l'article 20 de la Constitució. Forma part de la Constitució perquè és un pilar dels sistemes democràtics. Quin paper juguen o han de jugar les administracions públiques en la defensa d'eixe dret? Tot.

La comunicació de masses i l'opinió pública són dos fenòmens íntimament vinculats en les societats que volen dir-se democràtiques. No per casualitat els primers teòrics que intentaren entendre les relacions entre una cosa i l'altra provenien de camps com la psicologia i la sociologia. Controlar l'opinió pública implicava i implica tindre capacitat d'influència a l'hora de votar i de repartir el poder. En eixe context, i per raons llargues i avorrides de contar, els mitjans de masses (i els actuals espais multitudinaris) s'usen com a instrument polític.

Diuen que les democràcies són el millor dels pitjors sistemes possibles. I per a que una democràcia funcione: primer, els governs han de garantir una educació analítica i crítica de les persones. Segon, els governs han de garantir l'accés a la informació pertinent i rellevant a eixes persones. En teoria, els ciutadans hauran de decidir a qui voten seguint un criteri propi que idealment s'hauran format a partir de la informació pertinent usant la seua capacitat crítica i analítica.

Les televisions i les ràdios públiques en Espanya, com en altres països europeus, estaven pensades per a garantir, fonamentalment, els segons d'eixos drets. Un sistema diferent, en plantejament i fons, al, per exemple, model nord-americà. Els mitjans públics han de ser plurals, informatius, precisos, crítics i fomentadors de les discussions d'arguments. I podríem dedicar 100 llibres a començar a discutir si, en general, tot això és, o ha sigut, o serà possible. Ara bé, tenint en compte la falta de mitjans públics i l'absoluta falta de pluralitat pel que fa al número d'empreses informatives, caldria tindre clares algunes coses. A mi m'agradaria pensar que les dos de les que parlaré ara són possibles.

Primer, s'ha de pensar ja com recuperar una ràdio i una televisió que siguen el que autènticament haurien de ser. Modernes i adaptades també a les noves formes de comunicació digitals. Que promoguen el debat, l'anàlisi i un accés a la informació pertinent. I és difícil, però per a res impossible. Perquè la informació de proximitat és la informació que, en l'ordre de prioritats, més hauria d'importar.

Segon, mentre es treballa per recuperar un servei bàsic que s'ha perdut, s'han d'establir mecanismes per limitar la ingerència política en els mitjans que queden. En Corea del Nord la via del control dels mitjans poc afins a les doctrines del partit està molt clara. En les democràcies occidentals, en general, els mecanismes de control són més subtils i amb aparença de legalitat. I poden passar, per exemple, per quins diners i com es dediquen a la inversió publicitària.

No basta que tinguem sensació de llibertat a l'hora de pensar i accedir a la informació. Cal que la hi haja.

Germán Llorca
Mirades d'Ara