"El tòpic més bàsic; un nom. Nom, nom, nom. Fins i tot si pronunciem la paraula vàries vegades ja no ens diu res. Un referent prioritari que, però, si s'enfonsa, ens fa tremolar, a nosaltres i a tota la nostra experiència. Així ho demostra Joel Joan (‘Plats bruts', ‘Periodistas'), estrenant-se com a director de teatre amb ‘El nom' -amb l'actuació estel·lar de l'alcoià Xavi Mira-, una versió de la comèdia francesa ‘Le prénom' que aquest dijous va fer que es moriren del riure fins i tot les butaques del Calderón. Abans de la funció, ens vam colar en el camerí del català i el vam entrevistar" Marta Rosella Gisbert
El tòpic més bàsic; un nom. Nom, nom, nom. Fins i tot si pronunciem la paraula vàries vegades ja no ens diu res. Un referent prioritari que, però, si s'enfonsa, ens fa tremolar, a nosaltres i a tota la nostra experiència. Així ho demostra Joel Joan (‘Plats bruts', ‘Periodistas'), estrenant-se com a director de teatre amb ‘El nom' -amb l'actuació estel·lar de l'alcoià Xavi Mira-, una versió de la comèdia francesa ‘Le prénom' que aquest dijous va fer que es moriren del riure fins i tot les butaques del Calderón. Abans de la funció, ens vam colar en el camerí del català i el vam entrevistar.
MARTA ROSELLA GISBERT. Has debutat amb ‘El nom' com a director de teatre. Què tal l'experiència?
JOEL JOAN. Histèrica, esquizofrènica. Dura. Estar a la vegada d'alt i baix de l'escenari és bastant ‘pesadet'. Però teníem molt clar que el personatge m'anava com anell al dit i, a més, jo tenia moltes ganes de fer teatre, ja feia temps, i també estrenar-me dirigint-ne després de tants anys de tele i cinema. Ho he disfrutat molt encara que, ja dic, amb una certa histèria, alhora.
MR.G. L'obra que portes al Teatre Calderón és una adaptació d'una història francesa (‘Le prénom'). Aquest origen contribueix a què encara siga més àcida?
J.J. No ho sé. El que si puc dir és que aquests dos autors joves francesos han afinat molt bé l'agulla, i han filat molt prim. Ho fan molt molt bé. És aquest estil bulevard que la Yasmina Reza -Un Déu salvatge, que Polanski portà al cinema en 2011- també toca tan bé, o l'Èric-Emmanuel Schmitt -Variacions enigmàtiques-. És un tipus de teatre que apel·la a la Intel·ligència de l'espectador i amb un tipus de personatges que ens fan reflexionar perquè ens emmirallem, perquè som nosaltres mateixos.
MR.G. La teua és una de les funcions més esperades de la Mostra d'aquest any. Per què creus que pot agradar a un públic com el d'Alcoi?
J.J. És un públic com qualsevol altre. Aquesta és una funció que agrada a París, ha triomfat a Alemanya...La pel·lícula (Le prénom) ha sigut un èxit. Està tocada pels Déus. Els èxits corren per la raó que sigui i, aquí, a Alcoi també ha arribat la notícia de què aquesta obra funciona, de ‘us ho passareu bé veient açò'. Ha passat a Alcoi, a Manacor, que ja tenim les entrades venudes, a Andorra, i arreu dels Països Catalans on hem estat, sobretot al Principat. A tots els llocs hem omplert. Amb els èxits, no sé...la gent es mou.
MR.G. L'alcoià Xavi Mira és un dels actors que participen a aquest treball. Què tal?
J.J. Com et pots imaginar, la meva experiència amb el Xavi és excel·lent, és un superdotat de l'escenari! És un tio que connecta amb el públic i té una habilitat escènica i un sentit de l'humor que, si fos anglés o americà, seria mundialment famós, estic convençut. Amb el Xavi vam fer la gal·la dels IV Premis Gaudí-us aconsellem fer un cop d'ull aquí si no l'he vista-, vam viure coses molt divertides i intenses. I ara, amb aquesta obra, és un plaer. Realment, si tots els alcoians sou com el Xavi, de veritat, sou fenomenals. Un gran poble.
MR.G. Fent una mica d'autocrítica, com et veus millor, com a actor o com a director?
J.J. Ui, ni idea...Faig el que puc en els dos papers, de veritat. Molt humilment."
MR.G. Joel Joan és molt polifacètic. Entre altres coses, ets promotor de ‘Sobirania i Progrés', un moviment a favor de l'autodeterminació del poble català. Com vincules la cultura i la política?
J.J. Del tot. La política està en tot; en la cultura, en aquesta porta, que és quadrada però si fos àrab segurament seria rodona...Tot és política, cultura, vida. A no ser que visquis al mig del bosc, com Kaspar Hauser o el Mowgli, on llavors si ets apolític, perquè et mous segons les lleis de la naturalesa i t'has d'espavilar. A partir de què es troben dos tios, dos éssers humans, l'un al costat de l'altre, comença la política, la cultura. Em sembla absolutament deslligable. I, sobretot, en el cas del nostre poble, dominat per una cultura, no només castellana, sinò una cultura de la prepotència, de l'arrogància, que ens vol sotmetre a uns altres valors...Per això sóc promotor de Sobirania i Progrés.
MR.G. Com valores la situació actual de la cultura al País Valencià? En concret, al teatre.
J.J. Al teatre i amb tot...Del País Valencià prefereixo no parlar-ne; no conec realment...El que m'arriba allà dalt són coses molt tristes, a vegades, i també molt positives, d'altres. Saps què passa? Han enverinat tant la relació entre els nostres pobles, el valencià i el principatenc, o el català, com li vulguis dir, que és molt delicat parlar l'un de l'altre. Jo puc comentar sobre nosaltres i fer-ho també de manera distorsionada. El que si em sembla és que este poble s'està desvetllant, també, com el nostre, i que estem units pel futur, no solament pel Corredor Mediterrani i altres negocis.
Marta Rosella Gisbert, periodista