El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Ivan Gisbert López, Filòleg

Ivan Gisbert López

KLETSKASSA

La solitud. Vet aquí el fantasma, sinistre i apegalós, contra qui menem les nostres formidables reserves de supervivència. La solitud és el problema: la causa dels mals de l’esperit, la conseqüència de la fallida de l’organisme.

Rellegint El gust amarg de la cervesa, una de les novel·les més profundes d’Isabel-Clara Simó, el Ramon, un jove paraplègic i misantrop, reflexionava a través d’un elaborat monòleg interior sobre allò que significava el mot “solitud”. A més, tot seguit ens explicava quina projecció li donava en la seua vida diària a aquest estat d’aïllament: el voyeurisme. Per a ell, la finestra de casa era el seu teatre particular on tafanejava, fins a límits obsessius i malaltissos, les rutines de tots els seus veïns.

Després d’ésser partícips dels pensaments del Ramon, i del debat intern que manté sobre els pros i els contres de la solitud, hom es pregunta si, efectivament, aquest estat emocional pot arribar a ésser beneficiós. Amb el debat servit, caldrà destapar totes les cartes damunt de la taula.

Qui no ha desitjat en diversos moments de les nostres vides estar a soles? Qui no ha cobejat viure en una illa deserta proveït de tot tipus d’aliments, però allunyat de l’espècie humana?

Qui no ha gaudit del silenci i dels sons naturals quan ha realitzat senderisme a la serra? Qui no ha somniat alguna vegada adoptar el paper de l’Alba i del Dídac en el Mecanoscrit de segon origen, l’obra magistral del Manuel de Pedrolo en què són els dos únics supervivents del planeta després d’un cataclisme alienígena?

Crec que les respostes a aquestes preguntes són evidents: tothom ho hem desitjat. Però tot seguit, caldrà equilibrar la balança cap a l’altra bàndol. De fet, la darrera qüestió que plantejàvem, si ho pensem bé, començava ja a fer feredat. Ningú al planeta excepte dues persones? Us ho imagineu? Fins a quan gaudiréu de la solitud? Eixa és la qüestió. Desitgem de debò romandre a soles per sempre? O preguntat d’una altra manera: busquem la solitud “puntualment”?

A partir d’aquestes preguntes, et pares a investigar i dones per casualitat amb una notícia sorprenent i de rabiosa actualitat: els Països Baixos han creat la figura de la kletskassa, una mesura innovadora als seus supermercats que no és altra cosa que la creació de caixes lentes de supermercat per mantindre converses clients-caixers creant així veritables vincles interpersonals, amb l’objectiu d’evitar i detectar la solitud dels seus veïns.

D’altra banda, els països escandinaus, que presumeixen de la taxa d’emancipació més precoç a Europa, observen com les estadístiques asseguren que aquests joves cada vegada són més solitaris, beuen més alcohol i necessiten més suport emocional. Si focalitzem a altres continents, al Canadà arriben a assegurar que un de cada cinc individus que sol·licita l’eutanàsia (legal des del 2016), ho fan per pal·liar la solitud estigmatitzada que arrosseguen.

Per tant, davant aquestes dades, països com el Japó, seguint l’exemple del Regne Unit, han creat un Ministeri de la Solitud. No podien suportar el creixent nombre de joves induïts al suïcidi, ni tampoc d’ancians i d’ancianes que morien en un terrible procés d’abandonament, els cadàvers dels quals eren trobats en descomposició mesos o anys després del trapàs. O, fixem-nos en Dinamarca, un altre estat afectat cridanerament per la solitud.

Fou un estat pioner en la creació de Cohousings, comunitats formades per persones de totes les edats, que viuen en unitats residencials i en què han d’arribar a acords a través de l’empatia, la solidaritat intergeneracional i el mutualisme comunitari. Una manera d’envellir en casa i previndre l’aïllament social i la solitud no desitjada. Doncs aquest és el camí. Un camí que tracte de mitigar aquesta lacra silenciosa del segle XXI que, d’altra banda, s’ha accentuat a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19. Lluitem contra la solitud no desitjada!