La mare narra com tan sols cinc minuts més tard la comare i el ginecòleg van aparéixer per dir-li: "El teu fill té alguna cosa genètica que és incompatible amb la vida".
La falta de monitoratge en diferents moments del part va dificultar la identificació del patiment fetal i va provocar que no s’avisara el ginecòleg, de manera que Luca va nàixer sense respirar, va ser reanimat i, finalment, va morir quatre dies més tard a l’UCI neonatal de l’Hospital d’Alacant, on va ser derivat.
Luca va nàixer el 17 de desembre de 2021 sense respirar. El van reanimar i, finalment, va morir el 21 de desembre a l’UCI neonatal de l’Hospital d’Alacant. La seua mare, Jeanette Botí, comare de professió, va ingressar a l’Hospital d’Alcoi en posar-se de part de manera natural i acompanyada del pare del seu fill, José Bañón. Després de quatre anys, molta teràpia per a superar aquest dol neonatal i molta valentia per a sol·licitar la documentació de l’acompanyament del part, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana li ha donat la raó i la Conselleria de Sanitat l’haurà d’indemnitzar amb 185.000 euros, una quantitat que no li retorna el seu fill, però que reconeix que va haver una clara negligència per part de les persones que la van atendre: “Mai hem volgut fer mal a la comare que ens va atendre el part, ni al metge de guardia que no va aparèixer en tota la nit. Haguerem pogut anar per altres vies, però sols buscavem un perdó i un reconeixement, el que ara ha arribat per part d'un jutge. Però encara a dia de hui estem esperant eixa reflexiò per part dels responsables”, explica dolguda i plena d'incomprensió.
L’embaràs es va desenvolupar amb total normalitat i el part no presentava cap signe de ser 'de risc'. La comare que la va acompanyar és, alhora, familiar de l’afectada. Aquell dia, al part va assistir un fotògraf que va anar capturant escenes durant la dilatació dins de la banyera. Tot està fotografiat i gravat en vídeo; per tant, la mare conserva les hores exactes de tot el que va succeir, encara que ella no ha sigut capaç de veure aquest material de primera mà.
Només entrar a l’hospital, s’hauria d’haver monitoritzat el batec del cor del bebé, però això no va succeir com tocava. Tampoc es va fer mentre Jeanette es trobava a la banyera ni a l'expulsiu. El poc monitoratge que es va produir, queda documentat en els informes que la mare va demanar per a poder presentar la denúncia. En aquesta documentació es veu clarament com hi ha parts en què el batec del cor no apareix o presenta anomalies: "El monitor no es pot interpretar. És patològic", explica. El normal davant aquest 'partograma' hauria sigut avisar un ginecòleg i plantejar una instrumentalització del part o una cesària, en funció del que el professional haguera valorat. Ningú va despertar el ginecòleg, que estava dormint perquè era de matinada.
Quan Luca va nàixer, no tenia color i no va plorar. Havia patit sofriment fetal, el que no van vore i el que va suposar que quan va nàixer, ja fós massa tard. Aleshores van avisar el pediatra, que va practicar les maniobres de reanimació durant quinze minuts i van traslladar el bebé a l’UCI neonatal. La mare narra com tan sols cinc minuts més tard la comare i el ginecòleg van aparéixer per dir-li: "El teu fill té alguna cosa genètica que és incompatible amb la vida. Així, sense estudis ni res, ells ja tenien clar que el problema era nostre", comenta.
A continuació, el van enviar a l’Hospital d’Alacant: "Allí ho van intentar tot, però finalment el vam desconnectar", explica. Luca havia patit hipòxia, cosa que havia provocat una hemorràgia cerebral. Allí mateix li van fer proves genètiques i una autòpsia. Les proves genètiques van confirmar que no hi havia cap malaltia que haguera pogut causar la mort, i l’autòpsia va confirmar que tot el que havia ocorregut havia sigut conseqüència de la falta d’oxigen durant el part. "Vull fer això públic perquè es faça alguna cosa perquè no torne a passar, i també per mi mateixa, perquè m’ajuda en el meu dol", argumenta Botí entre llàgrimes i amb les mans tremoloses.
Jeanette expressa un gran malestar respecte a l’hospital i al tracte posterior. El cap de Departament d’aleshores (que ara ha canviat, igual que l’equip directiu) va enviar una carta per defensar la seua actuació aquella nit, el que segons la mare, "va fer més mal que bé". En ella intenta justificar les actuacions com a correctes i defensa que l’hospital és un referent en parts reconegut per la mateixa OMS: "Aquest reconeixement té deu anys...hi ha moltes coses a millorar", i proposa: "Per exemple, per què el monitor està només al paritori? En altres hospitals on jo he treballat, el monitoratge també es pot veure a les pantalles de la sala on es troba la resta de comares, cosa que pot ajudar a detectar situacions que una persona que ha estat de guàrdia 24h pot no haver vist".
Però el que més lamenta és el nul acompanyament del seu dol, ple de dolor, frustració, angoixa i incomprensió. Un sentiment d’abandonament absolut que no desitja a cap mare que puga patir la mort d’un fill abans o després de nàixer. Com que la comare que la va atendre és familiar, també va deixar de tindre contacte amb gran part de la família: "El que m’ha passat m’ha afectat a molts nivells. No he pogut tornar a treballar, de moment. He perdut gran part de la família. Ha afectat la meua parella, a les nostres mares i a mi, doncs hem hagut d’anar a molts psicòlegs i professionals pel meu compte".
Jeanette ha tornat a ser mare per segona vegada, de Mia, a qui va donar a llum a l’Hospital d’Elda perquè se sentia incapaç de fer-ho al mateix lloc on va parir Luca. Amb la voluntat de contribuir a que es milloren les coses i els protocols, s’eixuga les llàgrimes després d’una conversa de mitja hora en què ha intentat narrar un infern viscut durant més de quatre anys i que l'acompanyarà la resta de la seua vida.