La culpa és dels funcionaris

És una raó tan sezilla com eixa. Durant bona part del s. XIX a Espanya hi havia un cos de funcionaris que va oscil·lar entre els 20.000 i 45.000 funcionaris (segons les estimacions més aproximades) que, en realitat, eren una de les poques coses que li donaven continuïtat a l'Estat**. Per a que pugueu fer-vos una idea: entre 1833 i 1868, la duració mitja dels governs va ser de 7 mesos; això són més de 50 governs i més de 500 (cinc-cents) nomenaments de càrrecs ministerials. Una autèntica bogeria.

I, clar, per cada nou govern, hi havia una nòmina renovada de funcionaris triats digitalment que no tenien ni idea del funcionament de les coses. I això va ser fins que es van adonar que la burocràcia i l'administració havien d'estar professionalitzades. Se li donava així una continuïtat al coneixement administratiu i el país guanyava una estructura que ajudava a donar-li, com he dit, certa estabilitat política. Amb la Ley de Funcionarios de 1852, Bravo Murillo va concebre un funcionariat modern i europeu, en consonància amb altres Estats Europeus de l'època.

Açò, potser, en si no vulga dir res. Però hem d'anar molt en compte amb el que fem dels funcionaris. Sóc el primer que reconeix que hi ha un excés d'administracions públiques, que hi ha un excés de personal en alguns àmbits de l'administració i una mancança flagrant en uns altres, que tot això necessita una reorganització urgent i eficaç... però això no li ho he sentit dir a ningú i encara menys que vaja a fer-se plantejament seriós per a fer més eficient l'administració pública (en això punxen tots: partits polítics i sindicats). Per contra, de l'única cosa que es parla és de reballar gent al carrer, de privatitzar serveis i de baixar-los els sous amb l'excusa indirecta de que són els causants de la crisis del món mundial.

Clar, ni els bancs, ni els mercats financers, ni les supraestructures policiaco-econòmiques (Banc Mundial, FMI, OMC...), ni el pufo de la construcció, ni la inutilitat de certs governants... la culpa dels 5 milions d'aturats és dels funcionaris i del Dimoni! - per cert, els funcionaris, també compren cotxes de multinacionals, demanen préstecs i s'alicaten les cuines amb les manisetes de Castelló i la mà d'obra d'un tal Manolo, i li compren taronges a una tal Maria que té una paraeta en el Mercat... és a dir, els diners gastats en funcionariat tornen a entrar en l'economia de les coses privades.

Per últim, dues coses que tampoc no he entés mai. Una: que l'administració pública pague una infraestructura de PUTA MARE (un hospital, una línia de metro, un col·legi...) amb els impostos de tots i després vinga una empresa-propietari a fer diners amb ella. Dos: que la salut o l'educació puguen ser un negoci per a ningú.

I és que a dies, adés i ara, un pensa que viu en un PAÍS DE MERDA governat per una COLLA de CAPOLLS. Perquè mentre hi ha gent com Furtangarín, el Curita, el Matas, o el Farlopero de Sevilla que se n'anirana casa de rositas sense pagar per tot el mal que ens han fet, o hi ha un fatxa reconvertit com Fraga (al que tracten de demòcrata*** i Pare de la Democràcia); a Baltasar Garzón el jutjaran i inhabilitaran per investigar la corrupció de la Gürtel i la dictadura espanyola del s. XX (1939-1975). Ni cap, ni peus.

GERMÁN LLORCA
Mirades d'ARA

** Que em perdonen els historiadors totes les imprecisions que puga haver comés.
*** El PP és un partit que a dia de hui encara no ha condemnat el Franquisme. Sincerament, això un demòcrata de cor no hauria de consentir-ho.