La dolçor de les valls

L'antiguitat d'aquesta fruita es remunta, segons sembla, a l'antic Imperi Romà. Va ser de la mà dels romans que es va introduir el cultiu cirerer a terres "hispanes". Si fem cas de les troballes del periodista Bernat Capó -recollides en el seu sublim Terra de Cireres- va ser un militar de nom Quint Sertori qui va portar la moda que s'estenia per tota Roma de cultivar la fruita roja, portada al seu torn de terres més llunyanes situades a l'Àsia menor. Tot i que els romans foren els primers, l'arrelament del cultiu de la cirera en les comarques valencianes, el devem a uns altres habitants il·lustres de les nostres terres: els àrabs. A ells hem d'agrair l'abancalament per a possibilitar el cultiu en zones pràcticament impossibles, o els sistemes de reg que portaren l'aigua a les zones de secà, així com també la nostra inclinació cultural per la confitura i els postres dolços, entre moltes altres coses.

Els cultius més tradicionals de les terres de secà de la comarca de la Marina Alta són principalment l'olivera, l'ametller, el raïm i la cirera. Aquest darrer sobrepassa els límits comarcals i s'estén, principalment, per les comarques de la Marina Alta, el Comtat, la Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Baix Vinalopó. Són aquestes comarques les que conformen la zona de producció emparada sota la Identificació Geogràfica Protegida Cerezas de la Montaña de Alicante. La Indicació Geogràfica Protegida (I.G.P) és un mecanisme de denominació de productes, majoritàriament agrícoles i alimentaris en general, que pertanyen a una zona geogràfica concreta i que per això tenen una qualitat determinada associada a eixa zona de producció. S'estableixen uns requisits que el producte ha de complir per tal de que quede certificada la seua qualitat, relacionada directament amb la pertinença a eixa zona.

En el cas de les cireres, va ser l'any 1988 quan per mitjà d'una ordre de la Conselleria d'Agricultura i Pesca, es regulava la denominació específica de "Cerezas de la Montaña de Alicante" així com el seu Consell Regulador. Ens explica Marcos Simón, el seu president, que aquest òrgan té com a funcions principals "la promoció del producte, i sobretot el control de la qualitat d'aquest, perquè puga aconseguir la certificació com a que compleix els requisits imprescindibles per a obtenir el segell de Cerezas de la Montaña de Alicante". Segons Simón, amb el reconeixement de denominació específica es va aconseguir que el producte, cultivat tradicionalment en aquesta zona, obtinguera un major valor comercial i es donara a conèixer fins al punt de ser un producte reconegut internacionalment.

Unes quantes dades tècniques: hi ha 31 municipis inscrits en la IGP Cerezas de la Montaña de Alicante, amb aproximadament 650 agricultors i 2611 parcel·les inscrites, 12 magatzems i 6 indústries de condicionament. El total de la superfície inscrita sota l'IGP és d'aproximadament 1370 ha, on es cultiven principalment les varietats de burlat, tilagua, planera, nadal i picota. D'aquesta superfícia conreada, s'extrau una producció aproximada total de 2730 tones de cirera, de les quals un 95% aprox. passen els controls de qualitat i certificació. Un cop feta la selecció, un 80% de la producció emparada es destina a comerç interior, i la resta es reparteix entre comerç dins les fronteres de la UE (20%) i comerç extracomunitari. Amb tot, els principals països importadors de les cireres de la muntanya d'Alacant són Alemanya, França, Itàlia, Holanda i el Regne Unit. La projecció internacional del producte, segons aquestes dades, és indiscutible. Cal afegir que les cireres de la muntanya d'Alacant es situen en tercer lloc quant a importància de la producció, després de les cireres del Valle del Jerte o les d'Aragó.

La cara amarga de la cirera
Amb totes aquestes dades, podríem concloure que la situació de la cirera a les comarques centrals valencianes no podria ser millor. Tanmateix, com en tot, sempre apareix una vessant menys alegre que no roman a la vista de tothom: el cost i el treball.

El reconeixement comercial del cultiu de la cirera té els seus avantatges erò també els seus inconvenients: per una banda, l'entrada en mercats més amplis estatals i interestatals, ha suposat un augment del control de qualitat dels productes, per fer-los més exclusius i oferir així un producte excel·lent i únic.

D'altra banda, els mateixos controls i filtres que ha de passar la cirera, provoquen pèrdues econòmiques importants per als llauradors propietaris de terrenys de tamany mitjà o menut: si les cireres que aconsegueixen, no compleixen els requisits marcats, no compten amb el segell de la IGP i, per tant, perden valor comercial immediatament. Tant el mercat interior, conformat majoritàriament per grans superfícies comercials, com el mercat internacional, demanden la denominació específica. I els petits llauradors o els llauradors a temps parcial el producte dels quals no siga emparat, no poden competir amb aquestes exigències.

De ser un conreu principalment familiar, sense gairebé despesa en mà d'obra, en un mercat de subsistència i autoconsum, el cultiu de la cirera ha passat a haver-se d'adaptar a la demanda d'uns mercats cada cop més exigents. I a tot això, se li ha de sumar una circumstància agravant: que és pràcticament inexistent el relleu generacional al camp valencià. La població envelleix i els llauradors que no treballen grans superfícies de terreny, acaben abandonant el camp que els suposa de vegades massa esforç poc recompensat. L'estampa de camps de cireres abandonats és corprenedora a mida que avancem per la Vall d'Alcalà, per exemple.

La cirera és un arbre delicat i exigent, com ens ha explicat Àngel, veí d'Alpatró. Requereix unes cures contínues i, per tant, és molt difícil mantenir els cirerers si no hi ha dedicació quasi exclusiva. Àngel treballa de carter, els seus ingressos no depenen de la cirera, però tot i això mant&e