Colpidora, oberta, sincera, realista, dura... La dona sense atributs fa suar els espectadors que comprenen que el cos humà, que l'ésser humà no té límits. La perversió, l'addicció a tot el que està prohibit i la solitud són els pitjors enemics d'una Societat que no es conforma amb una 'vida normal'. Sara, interpretada per Eloísa Azorín ens fa passar una estona difícil de digerir i que ens trasllada a un submón que, per desgràcia, sembla que existeix.
La dona sense atributs és una adaptació de l'obra del mateix títol i escrita per Carles Cortés, i conta la desagradable història d'una jove que, un tan farta del que viu, decideix tastar la prostitució masculina, decideix traspassar la línia i cau en la xarxa d'Ismael, un estudiant universitari que acaba menjant-li alguna cosa més que el seu atribut femení. A poc a poc, Sara s'enganxa d'Ismael i de tot allò que l'envolta fins a convertir-se en una desfeta humana violada, agredida, sotmesa i vexada. La síndrome d'Estocolm i l'addicció a la persona que la castiga la transforma no en un insecte kafkià i sí en una deixalla alcoholitzada i perduda per a la vida.
Resulta especialment treballada la interpretació d'Eloísa, qui recolzada pel so en off i la transformació cap a la bogeria més absoluta, transmet una llàstima incontrolable i una descripció del que és una addició en tota regla.
La música, de la mateixa manera que la novel·la (Edith Piaff adquireix una importància total en els dos formats), resulta determinant per entendre la història i perquè l'espectador entre definitivament en el cap de Sara, malalta d'amor per un universitari transgressor.
Carles Cortés va guanyar amb aquesta obra el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida.