El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Article d'opinió de Lluís Vidal Pérez, Historiador i fester Chano

Lluís Vidal Pérez

La Festa ja no és com era

Els mitjans s’han fet ressò, aquests dies, de la voluntat de l’Associació de Sant Jordi segons una iniciativa dels Chano per modificar l’ordenança de la Festa i que es done pas al disseny únic en les filaes que així ho desitgen, fet que ja no impediria, com és lògic, la possibilitat d’esquadres mixtes.

També s'estudia permetre a les dones desenvolupar càrrecs festers -com ja han anunciat que faran els Marrakesch-, llevat del Mossèn Torregrosa i el Sant Jordiet.

Si feu una passejada per les xarxes socials, sols heu de veure els comentaris a la notícia per a llegir missatges com “açò és un carnestoltes”, “pareixem de poblet”, “esteu carregant-vos la Festa”, “estem perdent les essències”, entre altres improperis que no pense reproduir, i que en general podríem resumir com el títol d'aquest article: “la Festa ja no és com era”. Vegem si és així:

- 1668. El cronista Vicent Carbonell ens deixa el primer testimoni de la representació de moros i cristians en la nostra Festa, encara que la festivitat de Sant Jordi era molt anterior. Consistia en una processó pel matí el dia del patró, i per la vesprada “algunos ardides de guerra, dividiendo la compañía en dos tropas, componiendo la una los Christianos, y la otra los Moros, que sujetos a liciones de milicia se están belicosamente arcabuzeando”. Sols això.

- 1741. El pare Picher ja ens parla al seu cronicó, a banda dels actes anteriors, d'un “vistoso paseo los capitanes y oficiales militares” en la vespra del dia del sant, i un simulacre d'assalt i presa d'un castell, prèvia ambaixada fallida, en el tercer dia. Ja tenim quelcom semblant a la trilogia actual, però res de Jaume I, Al-Azraq, Sant Jordiet...

- 1853. L'erudit Llobet i Vall-llosera, de visita en la ciutat per festes, escriu que, sobretot el bàndol cristià, li sembla una “curiosa y ridícula ensalada”. No ens hem d'ofendre: si consultem la Guía del Forastero de sols nou anys després, podem veure Somatenes, Romanos, Estudiantes, Marineros... a banda de diferents actes del programa ja desapareguts.

- Finals del segle XIX i primeries del segle XX. L'Associació tracta, en successives reglamentacions, de posar ordre i atorgar-li a la Festa un cert tarannà historicista -NO històric-, amb dissenys i denominacions més o menys inspirats en l'imaginari popular de l'època medieval, però que en realitat tenien més a veure amb influències de les guerres colonials al Marroc o de l'incipient cinema. És llavors també quan s'introdueixen personatges com el Sant Jordiet, Al-Azraq o Jaume I. Per cert, ni al patró se l'havia representat mai com un xiquet, ni Jaume I o Al-Azraq van “entrar” en cap moment, al llarg de tota la seua vida, en Alcoi.

No és un apatxe. És una esquadra especial dels Chano en 1925

 

Podem pensar que això és prehistòria festera, però no, la Festa no ha deixat d'evolucionar. Recordem, per exemple, que la Diana va suprimir tot el seu recorregut pels carrers antics de la vila, o es va decidir allargar les Entrades fins a l'itinerari actual, en compte d'acabar davant l'església de Sant Jordi. I no va passar res. O en 1974, l'Alferes Chano va voler traure una coreografia femenina per primera volta, i es va haver de recórrer a xiquetes per no trobar voluntàries. I hui no entenem un “boato” sense ballets. I per no fer-ho més llarg, quants van posar el crit en el cel quan es van permetre les esquadres femenines fa uns anys, o quan un sergent va conduir una diana de dones? Situacions que ara estan plenament normalitzades.

Què passa si es fan esquadres mixtes, s'alterarà d'alguna forma la desfilada? Perd espectacularitat la Festa perquè una dona represente el càrrec de Sergent, Ambaixador, Alferes o Capità? Quina és l'essència de la Festa que no es vol perdre? La del segle XVII? La de principis del segle XX? La dels anys 70? La “tradició” en la Festa no és altra cosa que la construcció mental que tots tenim de la mateixa, però no és ni la dels nostres pares, ni per descomptat la dels nostres besavis, és simplement la que ha donat resposta a la societat de cada moment.

La Festa ja no és com era, efectivament. I sort que és així.