La fi del Món

L'anècdota -més enllà de creure-hi o no- és indiscutiblement divertida i curiosa. Llàstima que aquesta efemèride haja estat aprofitada per incomptables combregacions i sectes evangèliques per vaticinar -una vegada més- l'enèssima fi dels nostres dies. Quin descrèdit per als maies i la seua cultura ancestral... De nou, la infalible i vella amenaça de l'apocalipsi: la por com a mecanisme de control humà. I si abans ja funcionava, Hollywood ha convertit aquesta antiga doctrina en una estratègia geopolítica global, d'incidència incalculable. Pel·lícules i debilitats humanes a banda però, allò que sempre m'ha semblat admirable és la capacitat que tenen aquestes comunitats neocristianes de renovar-se i no perdre el crèdit davant dels seus devots seguidors. Una darrere l'altra, van errant les prediccions i, tanmateix, el nombre de feligressos convençuts no para de créixer i les esglésies es van multiplicant, amb noms cada vegada més divertits: Església de la Bíblia Oberta Nova Vida, Església Evangèlica Caminando Bajo la Luz de Cristo, Centro Evangélico Fortaleza de Sión, Corporación Evangelista Nacidos Para Triunfar, Iglesia de Dios de la Profecía Central... Erren prediccions que farien riure a un xiquet d'Infantil i tenen noms que, de ridículs com són, durien a la fallida qualsevol empresa. I, malgrat tot, el seu discurs qualla i s'escampa arreu del planeta. Això sí que és un miracle evangèlic...

La insignificància de l'ésser envers la magnitud del món i, encara més, de l'Univers, pot explicar la insondable por humana cap al misteri de l'existència i de la mort. Tanmateix, aquest fet per sí sol no és negatiu; ans al contrari: la mort ha estat sempre una font de reflexió, saber i coneixement humà. Són les religions majoritàries les qui han pervertit la por a morir, tot manipulant-la amb una mestria maquiavèl·lica i utilitzant el seu poder de subversió per treure'n profit i controlar les societats al seu gust. No mai han tractat d'explicar o d'educar en la raó o el sentiment; l'amenaça i la violència -física i moral- han estat sempre l'essència de les religions; els seus implacables mètodes per transmetre la fe i la paraula de Déu. I pobre d'aquell que no hi combreguès... Però clar, no tot anava a ser negre: l'extorsió moral i vital que promou una existència sacrificada i sense pecat -què no és "pecat" per a la religió cristiana?-, té un premi de valor suprem: la vida eterna. Això sí: et serà atorgat després de la mort; sense cap garantia plausible ni dret a devolució. És com passar-se tota la vida treballant amb un contracte-promesa basat en unes escriptures molt antigues: cobraràs una milionada...però en l'altra vida. Qui seria tant incrèdul d'acceptar una proposta tant absurda? Laboralment parlant, ningú. Ara bé, sembla que existencialment parlant, hi ha moltes persones disposades a fer-ho. Hi tenen tot el dret...

El món s'acabarà aproximadament d'ací 5000 milions d'anys: l'hidrogen del nucli solar s'esgotarà, tot generant un col·lapse còsmic que convertirà el nostre estimat Sol en una gegant roja; una monstruosa estrella el diàmetre de la qual arribarà fins a l'òrbita terrestre. Game over! Òbviament, cabria la possibilitat que el món acabès abans; igualment ingenu és confirmar aquesta hipòtesi com negar-la. Allò que tinc ben clar és que ni els maies ni, per descomptat, els evangèlics il·luminats, en saben res -encara menys la data- d'una hipotètica fi del món prematura. I en cas que tingueren la xamba d'encertar-la, què en treurien de tot plegat? És que, arribat el moment de l'ocàs, estaran millor preparats que jo? Sí? Per què? Per saber-se la Bíblia de memòria i del dret i del revés? Pse! Jo puc recitar d'una tirada i fent el pi tots els còmics d'Astèrix i Obèlix! Siguem honestos: l'únic entrenament eficaç contra la fi del món és respectar tothom, lluitar per allò que desitges i estimar i gaudir de la gent, la natura i el cos; és a dir, fer exactament el contrari d'allò que promulguen les religions. Ho diu ben clar un frase cèlebre que faríem bé de recordar tots els dies: "Qui tem la mort o -en el cas que ens ocupa- la fi del món, és perquè no ha viscut". Però que cadascú faça el que li vinga de gust, sempre i quan deixe tranquils als demés. I si, malgrat tot, algú no pot dormir pel neguit de pensar que el món, efectivament, està a punt d'ensorrar-se, que faça cas d'un aforisme de Joan Fuster. És, indiscutiblement, la frase apocalíptica més clarivident, divertida i assenyada que he escoltat mai:

Un dia el món s'acabarà i la cosa no tindrà la menor importància

DIDAC BOTELLA I MESTRES