La fugida d'espectadors: una reflexió

Quan arriben situacions extremes el meu cervell es posa a funcionar a ple rendiment i és molt difícil que s'aturen les màquines. Això ocorre, per exemple, en qualsevol garito amb música tronadora o inclús al Camp del Collao, sobre tot quan el fred i el joc es converteixen en penitències inassolibles.

Està clar que l'assistència ha minvat si la comparem amb la de la temporada anterior. Les circumstàncies, és clar, no són les mateixes: el nombre de socis està per la meitat, tot i contant les noves incorporacions arran el partit contra el Madrid, i tampoc podem oblidar que la categoria no és la mateixa. No obstant això, els preus dels abonaments sí s'han mantingut, més o menys, com estaven i podrien passar sense cap problema pels d'un equip d'una lliga superior. Es trobem davant el principal problema?

Deixant de banda els descomptes i altres fórmules, fer-se soci de l'Alcoyano ix per uns 200 euros de mitjana. La junta directiva ho va justificar perquè volien establir una certa continuïtat amb el projecte de la temporada anterior. De fet, l'objectiu oficial continua sent el retorn a Segona A el més prompte possible. El problema vindrà si l'escenari canvia i no és tan immediat aquest retorn.

Tots sabem els nom i els cognoms d'aquesta maleïda crisis i no fa falta dir més, però és evident que molta gent s'ha deixat l'Alcoyano com molts altres no han pogut fer front a la fulla de la filà. No deixen de ser activitats recreatives de les quals es pot prescindir; és a dir, no són prioritàries, encara que molta gent duu a terme sacrificis significatius per no perdre aquest vincle sentimental. Per això mateix, els diners poden ser un obstacle, però en molts casos no és una excusa suficient: en el meu cas crec que, si no pogués pagar el meu seient de lateral, acabaria, per exemple, veient els partits en Gol A.

Es tracta d'una qüestió complicada que no té una única solució: si els carnets hagueren costat la meitat, ara tindríem el doble de socis? Sincerament, em costa creure'm aquesta teoria. Des de fa uns anys, la massa social estable del club s'ha mantingut entre els 1000 i 1500 socis; podríem dir que la majoria de noves incorporacions no s'han caracteritzat mai per la seua fidelitat, potser perquè buscaven altre tipus de vincle o relació.

Amb l'escenari econòmic i social actual, es fa molt difícil vendre la marca de l'Alcoyano per la ciutat. Cada vegada hi ha més indiferència per l'entitat, o potser es tracta dels efectes col·laterals de la decepció de la temporada passada. Ara que l'accés al camp està tan informatitzar, seria bona idea tractar de resoldre aquest enigma: quantes persones diferents han entrat al Collao aquest any? La sensació que tinc pot respondre la pregunta: sempre som els mateixos, i l'economia no és (no pot ser) l'únic factor.