La història no es repeteix, però rima

Va ser Mark Twain qui va dir que la història no es repeteix, però rima.

I el 2011 rima molt amb el 2026.

Els treballados de Vectalia, la comunitat educativa, les treballadores del servei de menjador...

I un Alcoi cansat del bipartidisme PPSOE.

La comunitat educativa ha acampat a València

Se sent a l'ambient, converses que ens resulten familiars. Es veu a l'ambient, moviment. Les manifestacions per l'habitatge a tot el país continuen sent multitudinàries, les manifestacions per l'educació pública no només mantenen el pols, sinó que aconsegueixen més i més adeptes. Al cicle de manifestacions convocades amb el lema “L'habitatge ens costa la vida”, s'uneixen altres accions. Desenes d'activistes del sindicat d'inquilines de Madrid es van tancar a la seu de la Tresoreria General de la Seguretat Social per frenar la subhasta d'habitatge públic.

Al País Valencià la vaga indefinida del professorat de primària i secundària aconsegueix més adeptes. Demanen salaris dignes, reducció de ràtios, augment de plantilla de docents i personal de suport. És a dir, demanen drets, com a mínim. Però també a Catalunya on almenys durant tres setmanes les mobilitzacions han estat continuades.

I a Aragó, el 19 i 20 de maig, l'ensenyament públic no universitari va fer vaga. A Madrid, des del 7 d'abril, se segueixen diferents aturades com la de dissabte que va reunir mestres del sector d'entre 0 i 3 anys. Un sector feminitzat i precari però també combatiu. A Andalusia l'atur estudiantil del dijous 21 i divendres 22 de maig a la Universitat de Granada va donar un altre senyal de lluita contra el deteriorament estructural del sistema universitari andalús.

A Sanitat, vaga estatal mèdica i facultativa indefinida per trams mensuals per protestar contra l'esborrany del nou estatut marc del ministeri de sanitat. Convocada una nova vaga per als dies entre el 15 i el 19 de juny. I per altra banda, també la vaga de tècnics sanitaris a Andalusia. Una vaga autonòmica al servei andalús de salut que el 25 de maig va anar acompanyada de concentracions a tots els centres.

A la Corunya es va bloquejar la negociació col·lectiva per la falta d'acord després de mesos de reunions al sector del metall. Aquesta setmana, dues mobilitzacions es van fer sentir, el 26 i el 27 de maig. I a Pontevedra el mateix.

El 21 van celebrar la seva jornada de vaga més recent exigint millors condicions laborals per al conjunt del sector. I vam arribar a Navantia, San Fernando, on després de 28 dies de lluita, Manuel Balber i Jesús Galván ens van recordar com es lluita per drets i com es denuncien les llistes negres, sobretot en democràcies com l'espanyola.
I no acabe. A partir del 8 de juny es convoca vaga general indefinida en el transport de mercaderies i viatgers per carretera en protesta pel retard del govern a aprovar normes que permeten la jubilació anticipada al sector del transport per carretera.
Sense comptar per descomptat, amb les múltiples mostres de suport al poble palestí que continuen mobilitzant Espanya a tots els seus punts. Com les convocatòries d'urgència després del segrest d'activistes de la Gobal Summud Flotilla.

Aquest país reconeix aquest ambient. L'Estat Espanyol va fer la volta al món el 2011 per imatges històriques dels indignats davant d'un sistema que els condemnava a la precarietat mentre una minoria els deia que s'havien d'ajustar el cinturó i aguantar. Però aquestes imatges es van gestar molt abans. Es van gestar quan un govern del PSOE, aleshores liderat per Zapatero, no va ser capaç de governar per a les majories i en un context de crisi econòmica europea va apostar abans per les mesures d'austeritat que per les mesures de protecció per a la gent.

El tremolor polític va ser enorme. Molt del que vivim avui és fill d'aquest procés d'indignació. Un procés d'impugnació al règim del 78 no només al partit popular. I el règim es va moure i va intentar tancar la seva crisi fent-nos creure que només podíem menjar bipartidisme i triar bipartidisme. Corrupció dels uns o dels altres. Austeritat dels uns o dels altres. Model neoliberal aplicat per uns o altres. I és clar que hi ha diferències, però en allò substancial no tant. I aquesta és la clau. S'han mogut les coses. Però la disputa continua oberta.

El Govern avui es troba en una posició d'afebliment per l'operació judicial en contra, sí, però també perquè hi ha raons. Perquè té el PSOE molt per explicar. Perquè sabem que la corrupció és ADN bipartidista i per això el “i tu més” ressona fort aquests dies. No caigues al parany.
Espanya ja havia canviat el xip per sortir de la presó de dues úniques opcions. Espanya va impugnar el règim no només a un partit i avui encara que és veritat que la por al feixisme està a l'ordre del dia la pregunta és: ¿aturarà al feixisme el bipartidisme? De cap manera. El bipartidisme els obre les portes perquè és incapaç de governar enfrontant-se als poders que financen aquest feixisme. Al rendisme, als fons voltor, a la gran banca que ens deu un rescat, a les grans energètiques que guanyen diners en temps de guerra.
La veritable oposició al govern que està feble no és al PP, ni al seu fill ultra VOX. La veritable oposició al govern avui és als carrers.

Si el govern vol sortir-ne, haurà de respondre a la justícia però a més hauria de començar per governar pel que estan exigint als carrers. Governar per a l'esquerra, altrament, es pot donar per mort. Però nosaltres, que no estem al govern, redoblem l'aposta. Perquè aquest és el moment que per la debilitat a Moncloa, tots voldran suggerir. Pactes d'estat per aliar-se amb el PP colpista, acords de gran coalició pel rearmament, cessions a la dreta de Junts i el PNB, sí que governa al país basc de l'Ertzaintza reprimint activistes que han estat segrestats per Israel en arribar a casa. Demanem nosaltres. Demanem fort. Perquè el govern és feble. Alguna cosa se sent a l'ambient. O ens senten, o marxen. Perquè governen per nosaltres, hem de pujar el volum. Aquesta és l'única oposició que hui pot alterar el camí. No et conformes a triar un bipartidisme que ja havíem derrotat. No serà un 15M, serà una cosa semblant, alguna cosa per a aquests temps. Antifeixista, antiracista, anticolonial... contra el règim. I en valencià.