El problema és que sense padró, no s’existeix a nivell administratiu. És no existir com a persona.
La ciutat rep persones de Marroc, Colombia, Veneçuela, Cuba, Romania, etc. Gent que se'n va dels seus països per qüestions socials, econòmiques o polítiques. Venen a buscar feina i millorar la situació vital, però: Què troben quan arriben?
Ali va vindre a Espanya amb 19 anys sol i va arribar amagant-se a un vaixell de pesca que va sortir de Ceuta cap a Málaga. Va viure 2 anys i mig a Estepona. A Marroc no hi ha sanitat ni educació públiques de qualitat, tampoc massa esperança de futur per a la gent jove. L’Estat, conta Ali, no pensa en el benestar de la població: “Jo he treballat des dels 9 anys. Treballava com a cambrer”. Ali vol millorar i prosperar a la vida, com qualsevol persona humana. Aquest va ser el motiu pel qual va decidir vindre a Espanya: “Venim a treballar, no venim a llevar-li el treball a ningú”, assegura contundent. Ell és autònom. La seua dona a la que va conèixer ja a Alcoi, fa dos anys que busca treball com administrativa. S’ha format ací, parla castellà i sap també valencià. Ningú li dona una oportunitat ni tan sols d’entrevista perquè porta vel.
Quan Ali arriba a Estepona es queda a casa d’uns amics, que avisen a sa mare de que està viu. Allí aconsegueix empadronar-se gràcies a l’ajuda d’uns coneguts: “Jo vaig tenir sort, vindre en patera pot costar uns 12.000€ i de vegades enganyen a la gent. L’empadronament també pot costar entre 800 i 1.000€. Hi ha gent que se n’aprofita de la teua situació”, explica. No és que empadronar-se tinga un cost, sinó que hi ha persones (moltes immigrants que coneixen la vulnerabilitat quan s’arriba) que aprofiten per cobrar uns diners a canvi de que algú s’empadrone a sa casa.
Per aconseguir un empadronament cal que algú li llogue un habitatge, però amb tan sols el passaport és tot un handicap. Aquest és el motiu pel que molts passen a viure a domicilis llogant habitacions o llits o s’empadronen sense viure realment a eixe lloc. Mónica Guillem, treballadora social a Creu Roja Alcoi explica que “vindre amb el passaport implica que durant tres anys no vas a poder treballar, tampoc vas a poder tenir un número de compte al banc ni accés a la sanitat sense pagar”, comenta. Açò fa que quasi ningun arrendador llogue cap pis a qui tan sols té un passaport. La manera d’aconseguir l’empadronament és que algú que ja té llogat un pis, certifique que viu al mateix domicili. El problema és que sense padró, no s’existeix a nivell administratiu. És no existir com a persona. No es pot traure un DNI, no es pot anar al metge si no es paga, no es té accés a cap tipus d’ajuda, etc.
El més complicat és aconseguir un contracte de feina. Ali va estar treballant des del moment que va arribar, però en negre, sense contracte. Altra dificultat a l’hora d’accedir a un habitatge. Des d’Estepona es desplaça a Muro en 2013 i es posa a treballar a un almacen de roba: “Jo buscava feina del que fora. Aleshores hi havia poc treball i poca gent i era fàcil trobar-n’he”. Vivia en 6 o 7 persones i conservava el padró d’Estepona. De Muro, un temps després es desplaça a Cocentaina. Compartia també habitatge amb més persones a una casa on hi havia al costat una fàbrica amb sorolls 24h. Després de molts anys, aconsegueix per fi canviar de feina i llogar un habitatge al seu propi nom i pot canviar l’empadronament a Cocentaina: “Hi ha bona gent com Fernando”, explica Ali respecte a l’arrendador al que li pagava de manera rigorosa. Aquell home li va regalar un cotxe quan va decidir canviar i traslladar-se a Alcoi en 2016. Finalment, va aconseguir una feina amb contracte i lloga un pis a Alcoi. Coneix la seua dona un poc abans, a una fàbrica on els dos treballaven, i li demana casar-se a son pare, qui després de consultar amb ella, accepta: “El seu pare sabia que soc una bona persona, que rese, vaig a la Mesquita i treballe”. Ali i la seua dona ara tenen dos fills que van a una escola pública.
Guillem creu que la regularització que va a portar a terme el govern nacional no és la solució al problema: “La immigració presenta una problemàtica molt amplia. El nostre país atrau molta immigració perquè té molta economia submergida i les persones que venen poden estar ací treballant en negre i mal vivint, a altres països d’Europa açò no passa perquè no existeix l’economia submergida, sols poden anar a treballar amb un contracte”, comenta. Segons la treballadora social si es regularitza, hi ha que assegurar-se que eixes persones van a tenir una vida digna, és a dir, feina, accés a un treball amb nòmina, un lloc on viure, etc. “El tema de la immigració és molt ampli i cal veure’l des de totes les dimensions possibles”, conclou.
Malgrat que la situació la parella ha millorat de manera considerable, la família narra exemples de discriminació que viuen de manera constant. “Jo treballe com autònom amb un soci, de vegades per a la nostra feina necessitem alquilar algun vehicle. Si telefone jo em diuen que no hi ha cap disponible, li ho comente al meu soci que és espanyol i d’immediat aconsegueix allò que a mi m’han negat”, explica Ali. El matrimoni es planteja també incrementar la família: “Un dia anava pel carrer amb els meus dos fills i els meus nebots i una dona en valencià va començar a dir que quantes ajudes estaria rebent per ser família nombrosa”, explica la dona i afegeix: “Ella creia que jo no l’entenia al parlar en valencià. Em va semblar molt injust, nosaltres no reben cap ajuda i el meu home treballa. Ara em pense si tindre o no més fills, quan a la nostra cultura és habitual, i m’ho planteje per les mirades i els cometaris de la gent”. Ali afegeix: "Estamos sufriendo".
BARRERES
Entre els principals obstacles que troben està l’accés a l’habitatge. Si aquest és complicat per a tota la població, inclosa l'espanyola, encara ho és més per a les persones immigrants. En quant a la sanitat i educació, al ser universals, els menors d’edat sí tenen dret a gaudir-les. No així els majors de 18 anys, que han de pagar en cas de necessitar ser atesos. Generalment no ho poden fer i açò resulta un problema a l’hora de poder regularitzar en el temps la situació d’il·legalitat, doncs si la factura està impagada, no els acceptaran els papers.
L’idioma resulta una barrera per a les persones migrades des de punts que no son Amèrica Llatina. Per exemple, les persones marroquins solen arribar sense conèixer el castellà ni el valencià, el que és una dificultat afegida. En aquest cas des de Creu Roja se’ls faciliten classes per aprendre.
Quan una persona arriba a Creu Roja, tinga o no empadronament, es dirigida a l’Oficina PANGEA, que depèn de l’Ajuntament d’Alcoi. Allí reben una orientació que els facilita en ocasions la integració social. Els ajuden a tramitar els papers, els orienten sobre l’habitatge, les ajudes (en cas de poder accedir a elles perquè sols els ‘legals’ poden), els ofereixen formació, etc.
Les nacionalitats que més rep la ciutat d’Alcoi son:
PROJECTE CON-VIVE
L’Ajuntament intenta recolzar a les persones migrades, no sols a través de PANGEA, sinó també a través d’altres activitats i programes com CON-VIVE, una prova pilot que busca sanar, compartir i construir comunitat entre persones migrades. La iniciativa posa el focus en el benestar emocional i la cohesió social, responent a necessitats reals de suport i integració, i contrarestant narratives que busquen criminalitzar o estigmatitzar les persones migrades.