Per a ella acompanyar de manera respectuosa la infancia “és crear les condicions perquè cada infant puga desplegar, al seu propi ritme, les possibilitats que ja habiten en ell”.
Ángela Medina Carbajo, experta en moviment lliure, psicomotricitat relacional i assessora en criança, narra com l’adultocentrisme fa interpretar els infants "des d’una lògica que fa demanar calma on hi ha moviment o silenci on hi ha necessitat d’expressió".
Com ha de ser la infància? Hi ha una idea predeterminada de com ha de ser un xiquet o una xiqueta? De com s’ha de comportar en base a normes socials? De quines coses pot fer i dir i quines no? De quan s’ha de moure i quan no? Moltes de les vivències amb la infància parteixen de la visió que la societat i la cultura té respecte a elles i ells. Persones que ja existeixen i que no son projecte de futur sinó un present vàlid. “Parlar d'infància és parlar de la condició humana. De com arribem al món, de què necessitem per a créixer i de quin tipus de societat construïm quan decidim cuidar —o deixar de cuidar— allò que és més vulnerable”, assegura Ángela Medina Carbajo, experta en moviment lliure, psicomotricitat relacional i assessora en criança.
La psicomotricitat relacional és una disciplina que integra el cos, les emocions i la ment i que entén que el desenvolupament humà es construeix mitjançant la interacció de l'entorn i la resta de persones.
Medina nodreix la seua tasca diària amb famílies de diverses corrents i autores i autors com Emmi Pikler, André Lapierre, John Bowlby, Mary Ainsworth, Donald Winnicott, Michel Odent, Ibone Olza, Arno i André Stern, Paulo Freire, Humberto Maturana, A. S. Neill, Peter Gray, Casilda Rodrigañez o Yayo Herrero, entre moltes altres.
“Moltes vegades parlem dels xiquets i les xiquetes com 'les persones adultes del futur', però poques vegades ens parem a reconéixer que, abans que futures persones adultes, són persones que ja existeixen hui. Són persones que ja són ací, amb la seua manera pròpia d'habitar el món, de sentir, de moure's i de construir significat, diferent de la nostra, però no per això menys valuosa. La infància, per a mi, no és una etapa de preparació per a la vida adulta. És una etapa de la vida amb valor en si mateixa”, explica. Per a la psicomotricista “vivim travessades per una mirada adultocèntrica que pren l'experiència adulta com a mesura de totes les coses. Des d'aquesta perspectiva, tendim a interpretar allò que fan els infants des de les nostres pròpies lògiques: demanem calma on hi ha moviment, raó on hi ha emoció, silenci on hi ha necessitat d'expressió”.
Açò implica que les persones adultes canvien la seua mirada: “La infància necessita ser compresa des de la mateixa infància. Sembla una idea senzilla, però implica un canvi profund de mirada. Durant molt de temps hem interpretat els infants des de paràmetres adults, esperant que comprenguen, senten o actuen com encara no poden fer-ho”, comenta.
ACOMPANYAMENT
Medina comenta que acompanyar no és “dirigir contínuament el desenvolupament ni convertir-nos en qui ensenya cada pas”. Per a ella acompanyar de manera respectuosa la infancia “és crear les condicions perquè cada infant puga desplegar, al seu propi ritme, les possibilitats que ja habiten en ell”, per tant, els espais de joc que planteja parlen de “menys intervenció i més presència; menys direcció i més escolta; menys urgència i més confiança”.
El moviment i l’aprenentatge son el mateix, aquesta és l’explicació que la professional de la psicomotricitat transmet: “Durant els primers anys el pensament és profundament corporal. El xiquet coneix el món movent-se. Cada gir, cada caiguda, cada equilibri, cada carrera, cada grimpada o cada vegada que s'amaga està construint simultàniament el seu cervell, el seu esquema corporal, la seua intel·ligència, la seua autoestima i la seua seguretat interna”, i afegeix: “Moure's és pensar, és sentir, és organitzar-se internament, és comprendre's a si mateix i comprendre el món que l'envolta, i és integrar les seues vivències. El cos és el primer territori de coneixement. Des de la psicomotricitat relacional entenem que el moviment no és només físic: és emocional, simbòlic i relacional. Cada acció corporal conté una manera d'estar al món. Per això, quan un infant puja, corre, cau, repetix o explora incansablement, no està simplement 'cremant energia': està organitzant la seua experiència del món”.
El canvi de paradigma en la criança ha fet que moltes famílies es vulguen allunyar dels càstigs, amenaces o xantatges i exploren en noves formes d’acompanyar: “Una criança respectuosa no consistix a retirar els límits. Consistix a transformar la manera d'entendre'ls i d'oferir-los” i afegeix: “Cuidar no és controlar. Cuidar és assumir la responsabilitat d'oferir a una altra persona allò que encara no pot proporcionar-se per ella mateixa, sense deixar per això de reconéixer la seua dignitat, la seua veu i la seua experiència”.
Un apunt important és que “els infants no necessiten persones adultes perfectes. Necessiten persones adultes disponibles, capaces de revisar la seua pròpia història, de reparar quan s'equivoquen i de continuar aprenent al seu costat”.
EL JOC
Moltes vegades es creu que el joc és una manera de descansar d’altres coses: “El joc és l'aprenentatge en la seua forma més profunda”. Però el joc de vegades és emprat com una eina d’aprenentatge: “Quan el joc es convertix en una eina per a dirigir resultats, perd part de la seua naturalesa. Quan es protegeix com un espai lliure, es converteix en un dels principals motors del desenvolupament humà”, defensa Medina.
“Quan un infant juga lliurement està explorant i elaborant emocions, integrant experiències, construint pensament simbòlic, desenvolupant la creativitat, resolent conflictes, explorant les relacions socials, assajant maneres de relacionar-se i reforçant la seua autonomia”, d’ací conclou que el millor acompanyament potser senzillament estar disponible i observar.
La paradoxa actual resideix precisament en que com a societat es vol preparar als adults del futur omplint als menuts d’extraescolars i estimulant-los quan més i abans millor, però la psicomotricista té clar que el focus ha d’estar en un altre lloc: “Sovint necessiten just el contrari: més temps, més joc lliure, més natura, més presència adulta, més vincles segurs, més moviment, menys presses i més espais on no tot estiga orientat al rendiment. Més que estímuls, necessiten condicions que posen al centre la presència des de la tendresa i la cura”.
Però la manera d’acompanyar la infància no és un fet individual, també es dona dins d’un context social molt concret: “Una de les principals dificultats per a poder oferir aquestes condicions és que vivim i criem en una cultura accelerada, travessada per fortes exigències laborals, manca de xarxes de suport, pressions econòmiques i una lògica constant de productivitat que també arriba a la infància”.
EL REPTE
Quin és el repte doncs respecte a l’acompanyament de la infància? “Potser un dels majors reptes del nostre temps no siga que les famílies aprenguem a criar millor, sinó construir una cultura que cuide millor les persones que cuiden. Perquè la infància no creix únicament dins d'una família: creix en una comunitat, en un territori i en una societat. I com més compartida siga la responsabilitat de la cura, més possibilitats tindrem d'oferir als infants les condicions que necessiten per a créixer amb benestar”, explica l’experta.
Envers a aquesta reflexió Ángela Medina creu: “Quan la cura deixa de ser una responsabilitat exclusivament privada i torna a convertir-se en una tasca compartida, no sols millora la vida dels infants; també s'humanitza la vida de tota la comunitat. Potser per això parlar de les necessitats de la infància no consisteix només a preguntar-nos què necessiten els infants, sinó també quin tipus de cultura de la cura estem construint com a societat” i conclou: “I si començàrem a confiar una mica més en la infància? També necessitem aprendre a confiar una mica més en nosaltres mateixes. No per a fer-ho tot perfecte, sinó per a recordar que acompanyar la infància no consisteix a tindre totes les respostes, sinó a mantindre'ns disponibles per a continuar aprenent al seu costat”.