La informació i la crisi de la democràcia

M’encanta llegir des de ben menuda, i m’agrada el llibre de paper adquirit a la llibreria de proximitat, on saben quins són els teus gustos i t’aconsellen de meravella. I això ha fet Pau: aconsellar-me de luxe.

Aquestes vacances d’estiu he pogut llegir dues obres mestres del gran filòsof Byung-Chul Han. I és molt curiós perquè, aparentment, no tenen res a veure quant a la temàtica, però el meu cap entén que totes dues tracten, en el fons, del mateix tema i del mateix símptoma.

En el primer llibre, La sociedad del cansancio, es fa una anàlisi genial de la societat de la productivitat, de com estem submergits en un «fer» constant que, curiosament, ens allunya de qui som com a éssers humans. Ens allunya de l’observació i de la seua essència, ja que és d’aquesta, que només es dona en el repòs i la quietud, d’on naixen reflexions i pensaments diversos. També motiva la creativitat i moltes altres qüestions que ara no venen al cas.

En el segon, Infocracia, es parla de la digitalització i de la crisi de la democràcia. És tot un al·legat sobre com eixa rapidesa i immediatesa en què ens hem submergit, principalment arran de la irrupció d’internet i, especialment, de les xarxes socials, ens ha portat a una crisi democràtica innegable. I ací veig la unió amb l’anterior obra: la rapidesa i la immediatesa fan que hàgem de produir i produir constantment, que estiguem esgotats tot el temps i que deixem d’observar. I mireu, el periodisme també necessita observació, repòs, anàlisi, contenció i reflexió abans d’escriure i publicar.

Porte diversos anys pensant com combatre la desinformació des del periodisme i, és clar, ara han anat sorgint ferramentes com les xarxes socials o la intel·ligència artificial, que el que fan és «fer-ho tot més fàcil», inclosa la creació i la difusió de la mentida. L’autor afirma que ens trobem submergits en una crisi de la veritat i diu: «La informació és additiva i acumulativa. La veritat, en canvi, és narrativa i exclusiva», i parla del fet que la societat de la informació està buida de sentit. Es mostra molt negatiu davant la possibilitat de fer alguna cosa per combatre els bulos.

Una cosa està clara: els algoritmes es nodreixen d’aquelles coses que em són afins, del que m’agrada i de quina és la meua manera de pensar o els valors que tinc. Amb tot el que arrepleguen del meu comportament en l’esfera digital, em fan unes recomanacions que sempre seran afins al que jo crec i pense. És a dir, deixe de rebre allò que és contrari a la meua manera de veure i d’entendre el món. Sembla senzill, però és devastador. La base de la democràcia està, precisament, en el diàleg entre persones que poden pensar ideològicament diferent, però que han d’arribar a un acord o a un consens per a poder construir una societat segura i lliure.

Ho veieu? Pam! Açò és, precisament, el que està en joc. Els algoritmes ens mostren només missatges que reforcen allò que jo pense i, per tant, deixe de plantejar-me si potser això que pense és o no correcte, si puc o no canviar d’opinió. La meua realitat o la meua opinió passa a ser l’única i, per tant, fa que em quede en un extrem i ni tan sols em plantege conversar o dialogar per arribar a un acord amb algú que puga pensar diferent o fins i tot de manera contrària a mi. Els fonaments de la democràcia es rebenten de manera subtil i silenciosa.

Amb la IA passa una altra cosa: si ho fa tot ella, per a què ho he de fer jo? Deixem de pensar, de crear, d’escriure des del cor; reduïm-ho tot a una visió computacional que dona més poder a la construcció correcta d’una frase que a la veritat, de nou, la base de la democràcia. (Parle de quan no hi ha revisió humana. No pose en dubte que és una excel·lent facilitadora de tasques repetitives o que ajuda a ordenar quantitats immenses de dades i mil coses més.)

Critica durament els discursos polítics que acaben reproduint la mentida, construint-la o fent-la creïble. Parla de Trump i, al meu entendre, el situa en una posició d’ignorant mentider, perquè diu mentides sense saber ni tan sols quina és la veritat, per pura ignorància. Però tal vegada aquesta siga només la meua interpretació.

El que està clar és que el periodisme es nodreix de tot l’anterior: dels discursos polítics, de les xarxes socials —que serveixen per a detectar temes, però també per a difondre el que es publica—, de la IA com a ferramenta de treball, etc. Aleshores, i davant tanta infoxicació, poden els mitjans fugir de la infocràcia que l’autor estableix com a concepte? O estem condemnats a repetir tot el que es diu i a crear un món més basat en la mentida que en la veritat? Com es deconstrueix tot un sistema mundial que empra la informació com a poder i que dona més importància al discurs que a la mateixa veritat?

Que el periodisme no és objectiu és evident. Si no, per què posem el focus en uns temes i no en uns altres? O per què enfoquem un tema d’una manera i no d’una altra? Però que el periodisme ha de contar la veritat és una de les primeres coses que s’aprenen en la carrera. Com podem combatre els periodistes tota l’esfera que ens envolta, on de vegades la mentida guanya la veritat? On cada vegada la mentida sembla més veritat i on cada vegada és més difícil diferenciar-la?