La màgia del Teatre

Observem com, fins al darrer moment de la seua vida, aquest boig pel teatre no abandona els seus ideals, fet que provoca una reacció molt encisadora per a tots els seus admiradors, sobretot aquells que, dins dels seus respectius àmbits culturals, professen una passió tan fidel cap a les seues disciplines artístiques.

La setmana passada vaig tindre l’oportunitat d’acudir com a espectador al Teatram 2022 (Mostra de Teatre Amateur de la ciutat d’Alcoi). I ho dic sincerament: vaig ser un privilegiat. Vaig poder gaudir d’unes representacions exquisides, perfectament elaborades fins a l’últim detall i actuades amb una mestressa lluminosa. Totes elles, representades als Teatres Calderón i Principal, van fer esclatar de goig el públic congregat, el qual va recompensar les companyies amateurs amb la seua generositat en forma d’estridents i merescuts aplaudiments. I, encara més, una vegada acabades les representacions, vam tindre l’oportunitat de conversar amb les companyies de manera més cordial i desinhibida. Quin plaer!

De totes elles, destacaré la de La Garnacha Teatro, una companyia de La Rioja que va executar impecablement un esperpent de Valle-Inclán, Los cuernos de don Friolera. Com a espectador, vaig observar l’admiració que els actors tenien cap al dramaturg gallec, els detalls gestuals tan acurats amb què procedien, el llenguatge tan pompós, sarcàstic i descerebrat que adornava l’obra i les misterioses màscares que caracteritzaven els protagonistes de la mateixa. Tot un maremàgnum d’emocions que van desembocar en una xarrada final amb el grup, com si fora una tertúlia afectuosa amb amics. I allà, és on em vaig acabar enamorant dels components d’aquella companyia, la qual arrossegava més de 40 anys d’història des del dia que van decidir crear el germen en un humil institut. Fins aleshores. El secret de la seua llarga trajectòria fou el següent: la fidelitat pel teatre. Fins i tot, pagant-se ells mateixos totes i cadascuna de les despeses i incorporant actors i actrius d’edats totalment dispars, tot i que les noves generacions no estan molt per col·laborar en la causa. I aquest darrer apunt va activar les nostres alertes com a formadors i docents que treballem diàriament amb l’adolescent. Les noves tecnologies amb les seues xarxes socials interactives estan frenant bruscament les relacions personals en viu de tots ells i elles i, això, ens ho hem de fer mirar. 

Bé, doncs eixe mateix divendres vaig anar acompanyat de Matias González Pinos, President de la Federació de Teatre Amateur de la Comunitat Valenciana i d’altres especialistes de l’àmbit. Tots coincidiren en ressaltar la colossal tasca que desenvolupen aquestes companyies que enalteixen el gènere des dels escalons més baixos i autèntics. Uns actors i actrius que senten el teatre com a necessitat de vida i que, ho fan, des de zero, sacrificant altre tipus d’entreteniments.

I després ve l’anàlisi com a alcoià: Sainets de Festes, Mostra de Teatre d’Alcoi, El Tirisiti, el ja esmentat Teatram, òperes, Pau Durà, Juli Mira, les pròpies Festes de Moros i Cristians (que no deixen de ser un teatre a gran escala)... En fi, un se n’adona que, una ciutat com la nostra, mostra culte al gènere dramàtic des de temps immemorials. I alcem la vista enorgullits pensant que el teatre ha format part de les nostres arrels i dels nostres avantpassats. Fantàstic!

Però, compte! El dia a dia és perillós i les noves generacions (i els seus pares o tutors legals) cal que s’impliquen més en no deixar que el teatre mora lentament. Apunteu el jovent a companyies teatrals dels col·legis, d’instituts o d’associacions amateurs. El teatre és vida i és una passió. Que li ho diguen al mateix Valle-Inclan i la seua influència: els missatges críptics i profètics que amagaven els seus esperpents estan més vius que mai. I això, és màgia!