L’assetjament escolar està present també a les comarques i preocupa a la societat i professionals

El I Baròmetre EduAcción ha senyalat a un estudi quantitatiu les principals preocupacions de la població de la Comunitat Valenciana i indica que 9 de cada 10 ciutadan  indica l’assetjament escolar com el principal problema educatiu. Per darrere, però amb percentatges igualment alts, destaca la falta de motivació a les aules, l’escàs finançament del sistema educatiu i l’abandonament escolar. L’assetjament escolar està també present als centres educatius de la ciutat i les comarques, com confirma la psicòloga Jennifer Marín, qui atén a la seua consulta a xiquets i xiquetes i adolescents per temes relacionats  o derivats amb aquesta problemàtica.

Marín destaca que el principal problema és que la normalització de qui ho pateix, integrant l’assetjament com habitual. El que passa és que a l’edat adulta i amb el pas dels anys, la violència sofrida és detectada, causant profunds danys que havien estat al cos però que s’havien silenciat i reprimit: “L’assetjament pot impactar en moltíssimes àrees de la vida, pots acabar odiant el teu propi cos i pots acabar fugint de totes les sensacions que es produeixen en tots els àmbits, fins inclús dissociar-te”, explica. Dissociar-se no és altra cosa que separar el cos del que se sent. És la conseqüència de voler fugir d’un cos que sembla perillós: “Jo no vull ser jo i acabe no sentint ni gaudint de coses molt variades, per exemple, de la sexualitat”.

La psicòloga assegura que “som experts en mirar cap a un altre costat”. Si bé hi ha moltes polítiques, Marín explica que quan algú està patint a una aula, ningú vol implicar-se i moltes vegades inclús es justifica eixe aïllament (“És que és un xiquet raret”). Una de les coses que haurien de canviar, argumenta, és que els adults posen la responsabilitat en els xiquets i xiquetes: “Moltes situacions s’han d’evitar amb una intervenció adulta. Per exemple, si hi ha un xiquet sols al pati, això no es pot tolerar, i no és responsabilitat dels altres xiquets, sinó meua com adult. Jo he de ser qui agafe un joc de taula, m’assente amb ell o ella i em pose a jugar en mig del pati i davant dels altres. Això generarà un interesés i poc a poc els altres s’aniran arrimant” i afegeix: “no es tracta d’una qüestió de competència en eixe moment, sinó d’humanitat. Si tu com a mestre o professor respectes i confies en els teus alumnes i vols fer-los sentir bé, eres exemple per a ells”.

També destaca la importància de treballar amb les dues parts des d’un acompanyament i escolta: “Un assetjador primer ha sigut una víctima. Ha patit algun tipus de violència, violència que pot estar normalitzada i ser invisible per a la societat, però que ha fet que ara haja integrat com a normal i no tinga altra manera de fer. Darrer de l’assetjador també hi ha sofriment”.

El que Marín veu a consulta és molta ansietat derivada de la situació i la resposta no passa per ensenyar gestió emocional a la infància i adolescència, sinó treballar amb els docents per a que puguen fer front a aquestes situacions. Però també hi ha que anar a la família, doncs els qui pateixen o exerceixen l’assetjament, solen tindre moltes carències familiars.

Finalment fa una reflexió sobre les necessitats biològiques de l’adolescencia i la falta de respecte a esta naturalesa: “Ells i elles necessiten gitar-se tard i alçar-se tard, els seus ritmes circadians de la son son així, i les hormones i la seua funció del desenvolupament del cervell ho necessiten, però els fem anar a l’institut a les 8 del matí”, i explica que no hi ha que oblidar que per a la societat els adolescents tenen poc valor: “Sols eres algú si traus bones notes o respons a les ordres (ordenar l’habitació, ajudar a casa, etc.), ningú està mirant el profund canvi que estan patint a tots els nivells, el dol que suposa deixar de ser xiquet i passar a ser adolescent, etc., ens falta escoltar-los i connectar amb ells” i afirma que com a societat, families i docents es demana coses que no son pròpies de cervells infantils ni adolescents i conclou: “No hi ha ningún xiquet o adolescent que vulga fer les coses mal, exigim sense ensenyar. Ells i elles necessiten el nostre reconeixement i mirada”.