L'equip simpàtic

Equips simpàtics hi ha hagut molts en la història del futbol. El Numància que va estar prop d’eliminar al Barça de Cruyff de la Copa del Rei, o l’Extremadura d’Almendralejo, una ciutat amb menys habitants que Alcoi que va tindre equip a la lliga de les estreles; fins i tot podem parlar del Mirandés, l’autèntic protagonista de la Copa d’enguany, amb el permís del clàssic d’este dimecres. Tots tenen en comú la seua suposada condició d’equip modest, però la simpatia no està necessàriament associada amb la modèstia o humilitat, almenys no sempre.

Per explicar-ho sense romanços, es podria dir que la modèstia és, en la majoria dels casos, una qualitat estructural, que bé de fàbrica. Un exemple proper: l’Alcoyano és un equip modest o humil perquè té el pressupost més baix de la categoria. Per altra banda, la simpatia es guanya (i es conserva) amb fets, fites i lligams de tipus emotiu que a vegades no son fàcils d’explicar. Un altre exemple: potser a molta gent li cau simpàtic l’Alcoyano només per la famosa dita de la moral.

Altres voltes, però, la simpatia sí va lligada a la condició de ser humil. El recolzament als dèbils només perquè ho son és, efectivament, una de les mostres més comuns de simpatia, encara que comporta el perill de transformar-se en compassió. A diferencia de llengües com el català o el castellà, l’anglès admet per a l’equivalent de simpatia –sympathy– dos accepcions aparentment antònimes: la primera, positiva, coincideix amb el significat que hem utilitzat fins ara; la segona es refereix a la compassió o, dit d’una altra forma, a sentir llàstima per algú. En realitat, la sympathy anglesa només afegeix un matís, negatiu això sí, que no es té massa en compte en les nostres llengües maternes, perquè el vincle emotiu existeix en els dos casos.

Dit tot açò, crec que el senyor Sepulcre va menysprear l’Alcoyano amb les seues paraules, encara que estic segur que eixa no era la seua intenció. Ja sabem que la superioritat del fort pot esdevenir en prepotència, a vegades de forma involuntària. Victòries com la del dissabte confirmen que dóna igual que siguem el lleig (simpàtic) de discoteca al que ningú vol, com diria Toni Torres, perquè hem demostrat al llarg de la temporada que no ens fa falta cap tipus de compassió ni molt menys benevolències hipòcrites.

GUILLERMO J. PÉREZ