El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Les dones i els carrers a Cocentaina (6)

L’any 1937, en plena revolució soci-cultural i política, el Consell Municipal de Cocentaina va acordar canviar els noms de tots els carrers. Allò era una de les respostes a la situació del clima concret i singular que vivíem en aquell moment i que hem d’intentar entendre’l.

Els documents que han quedat escrits d’aquella època estan a la nostra disposició i ens donen l’oportunitat de justificar algunes conductes. Fou a tots els pobles i ciutats que ens poden donar pistes. Almenys, els pobles que quedaren sota l’aixopluc de la República. Altra història seria la zona nacional.

Hui vull comentar quines dones foren les titulars d’aquells carrers. No solament les dones, també faré una xicoteta pinzellada de quins foren els homes. Els personatges que, tots plegats, van ser titulars dels carrers evidencien el batec de cor del veïnat i el termometre que marcava la febra de la societat. No cal més que adonar-nos de la forta oposició a la República que va fer  l’oligarquia local i estatal des d’abril de 1931. Aquell règim legítimament constituït que mai no acceptaren. No diguem el 1937, desprès d’haver passat pel bienni negre i la política violenta del feixisme a partir de febrer de 1936. Especialment, la traca final de la rebel·lió antirepublicana de juliol. ¿Que vaig a dir-vos de la taquicàrdia de bona part de la societat provocada si més no per la frustració i la impotència? Son detalls imprescindibles que poden fer-nos entendre el moment. Per poc interès que posem, tots i cada un dels documents de l’època ens ho donen fet.

En 71 carrers que hi havia aleshores al perímetre urbà de Cocentaina, hi hagueren 5 dones en la nova nomenclatura. Una dona per cada 14’2 homes. És veu clarament l’arrelament masclista d’aquella època. Però, quines dones eren? Per suposat, totes tenen el denominador comú de feministes que quadren en l’esperit constitucional de la República.

En primer lloc cite a Dolores Ibàrruri, Passionària (1895-1989). Nascuda a Gallarta (Euskadi) d’una família minera. Es va casar el 1915 amb un socialista. Va començar a destacar com activista social molt jove amb el Partit Socialista preparant la vaga general de 1917. Captivada per la revolució russa, va formar part de l'escissió del Partit Socialista per fundar el PCE el 1920. Tenia  dots naturals d’oradora i d’escriptora, amb articles que publicava a «Mundo Obrero», d’on fou redactora. Aquest càrrec la va dur per dues voltes a la presó el 1931 i 1933. La mateixa època que milers de sindicalistes i polítics tastaren la presó. Però, és al temps de la guerra quan més coneguda i admirada va ser, formant part  de l’aparell de propaganda del PC.

Un altra dona, Paulina Odena Garcia (1911-1936) catalana d’ofici sastressa. Molt jove va ingressar al PCE i en 1931, una beca la va dur a la URSS on va cursar durant més d’un any estudis a l’Escola Marxista-Leninista de Moscou. En tornar va ingressar a les Joventuts Comunistes de Catalunya col·laborant activament a la premsa del PC. La rebel·lió militar la va agafar en missió del partit per Andalusia. El 14 de setembre del 1936, prop de Guadix, el cotxe on anava va ser interceptat per un control falangista. Pareix que es va suicidar abans que la feren presonera.

Mariana Pineda (1804-1831). Mítica dona que es va casar molt jove a 15 anys, amb un maçó i militant del Partit Liberal. Tres anys desprès va quedar viuda amb dos fills. El contacte amb ambients liberals la va convertir en lluitadora per les llibertats en una època ignominiosa i absolutista de Ferran VII. Per haver brodat en una bandera el lema «Ley, Libertat, Igualdat» va ser condemnada a mort. L’oferiren indult si confessava qui havia fet la comanda del brodat. La seva resposta va ser: «vamos al patíbulo».     

Altra dona fou l’asturiana Aida de la Fuente Penaos (1915-1934), envoltada d’una imatge d’innocent d’adolescent. No se si fou conscient o inconscientment, però una de les avingudes d’Oviedo posaren una data de naixement falsa. L’acta de naixement fou el 1915. Va morir durant la revolució de 1934 lluitant contra l’exercit republicà quan li faltaven uns mesos per a 20 anys. El seu nom el convertiren en un mite con narra el poeta Raúl González. El folklore asturià ha dedicat a Aida diferents cançons i llegendes. Us mostre una cançó de Nacho Vegas que la denomina «comunista llibertària».  

La dona que fa cinc fou Concepción Arenal (1820-1893). Fou  la primera dona que va passar per la universitat en ple segle XIX. Intel·lectual penalista, sociòloga, pedagoga i assagista gallega. Visqué dedicada a l’estudi, a l’acció de la reforma social, participant en congressos penitenciaris celebrats a Estocolm, Roma i Petersburg. L’any 1864 el govern espanyol creà per a ella el càrrec de visitadora general de presons de dones. Càrrec que exercí durant el regnat d’Amadeu de Savoia i la Primera República Espanyola. Va defendre el respecte i la dignitat de l’individu i dels delinqüents. Les velles institucions penitenciaries que queden del segle XIX, encara podem veure a la porta un lema que podria ser també d’ella: «rebutja la delinqüència i respecta el delinqüent».

No em queda lloc per fer una descripció dels homes, però teniu la llista publicada per poder fer-ho. Tant els noms que posaren a col·legis públics com els homes i dones als carrers que -han quedat com a referència- la gran majoria eren: científics, polítics moderats de centre, poetes, literats, filantrops, etc., incapaços per la seva concepció democràtica i bonhomia, instaurar cap dictadura del proletariat. Les mesures excepcionals que van prendre s’han d’atribuir a la rebel·lió feixista. La República del 31 era d’un tarannà burges com les que hi havien en la major part d’Europa. Fou la radicalitat d’aquella Espanya tercermundista i analfabeta la que no va donar pas a la modernitat. Aquella part, especialment guiada per poders fàctics i fonamentalistes, volien mantenir una societat d’analfabets i tercermundistes per el seu servei i domini. A més, volien fer-ho, i ho van fer, sense importar-los els drames humans que causaren. Perquè a més, eren ben conscients que la República, conscient de la legitimitat que li donaren les urnes, i el suport de les masses, posaria tots els mitjans que podia disposar per defensar la legalitat. Els rebel·les sabien al que s’enfrontaven, però no els importava els mitjans per aconseguir-ho. No van tindre cap de vergonya en adoptar qualsevol dels mitjans al marge del més elemental sentit comú i esperit ètic.  

  Qüestionar aquest fet històric, és no voler entendre ni acceptar la diferència que hi ha entre un estat de dret i un estat autoritari i dictatorial. Això té una descripció que la repetiré a tort i dret.